Platja.

I un altra despedida sobre l'andana d'un tren. Sembla ja una constant en aquesta història. Una constant que seria genial poder eliminar... Veig el teu semblant entre cansat i trist i sé que tú te n'adones del meu semblant seriós. T'abraçe però evite fer-ho fort ja que sí ho faig tinc por de no poder soltar-te.

No m'agraden les despedides sobre les andanes. Són tristes. Et veig pujar al tren i dessaparèixer entre una multitud de gent desconeguda, de cares llargues, de cares una mica més alegres, de gent pensativa, d'històries. I veig com t'allunyes mitjançant unes vies de les quals no atine a veure ni el principi ni el final. Unes vies que no veig cap on van i de direcció única...

En una sola fracció de segón totes aquelles rialles, caricies, abraços, bessos i altres coses que hem compartit estos últims dies s'esfumen transformant-se de realitat en record (un preciós, tot hi ha que dir-ho) i em colpeja la realitat regida pel Senyor Temps i la Senyora Distància (agh, com els odie...).

Però mentre et trac la llengua amb un mig-somriure quan em dius adèu pense que deuria d'haver-te abraçat fort i no haver deixat que pillares eixe tren. Però no em surt ser tan egoista. Em perc entre els dolços records dels últims dies mentre arranque el cotxe i no puc evitar que se'm dibuixe un somriure.

Una platja. Una platja d'un més d'Abril. Tu a la vorera del mar contemplant la inmensitat de la mar. Amb eixa cara que fas quan et perds entre els teus pensaments més ocults (sí, eixos que jo mai conseguixc ni tan sols tocar amb la punta dels dits) i que jo tant adore. Seria una bona foto per a penjar en el suró de la meva habitació.Seria un bon dia per a recordar. Seria un bon dia per a perdres en qualsevol lloc. Al fi i al cap... Què importa el lloc??