Entre llençols.

El tren s'atura lentament i una odiosa veu de megafonia anuncia la teva parada. Ens fiquem els dos en peu i et bese tendrament per a acomiadar-me. Surts per la porta sense mirar enrere en cap moment...

Em quede de peu i em recolze en la paret del tren mentre observe per la finestra l'oscuritat d'una freda nit de Decembre. Sospire i el meu sospir em porta la teva olor que s'ha quedat impregnada en la meva dessuadora.

Eixa olor rebobina el dia que hem passat junts i recorde un dia genial. Un dia curt però intens. Un dia al que li han faltat algunes hores i una nit. Un dia de pell contra pell, de rialles, de caricies, d'abraços, de bessos. Un dia que ens feia falta tant a tú com a mí. Un dia de "t'estimes" perduts entre llençols.

Em submergisc en els records i em deixe portar, tornant al principi del dia. Si tanque els ulls puc tornar a viure en el record el dia sencer. Tens la capacitat, la "màgia" per anomenar-ho d'alguna manera, de convertir una mirada teva en una paraula, en una expressió, en un sentiment, en una caricia o inclús en un bes... És una cosa que em deixa sense paraules i que m'encanta al mateix temps...

Recorde envoltar-me amb els teus braços, perdre'm entre els teus cabells, abraçar-te amb fermesa però delicadament i dessitjar que no s'acave mai aquest dia tan especial. Recorde observar-te i acariciar-te mentre estàs recolzada sobre el meu pit i pensar que sense cap dubte sóc molt afortunat i que eres preciosa. Recorde recórrer la cartografia del teu cos amb la punta dels dits i buscar els teus llavis amb urgència. Recorde encendre els teus llavis i no pensar en rés més que no sigues tú. Recorde tocar els estels i tremolar. Recorde pensar que anava a trencar-me en 1000 trossos que estàn units gràcies a les teves caricies i bessos.

Em preocupa la distància que ens separa que de vegades pareix insalvable. M'aterra pensar tan sols en la possibilitat de que un dia desaparegues de la meua vida igual que vas entrar en ella: sense fer cap tipus de soroll. M'aterra perdre els bons moments que m'has regalat, la llum dels teus ulls i la seva màgia, a tú.

Però ara no m'importa. Vuic rebobinar el dia i donar-li de nou al "start". Vuic que em busques un lloc, que em trobes una estona. Vuic perdrem de nou amb tú entre llençols i dormir pell contra pell abraçats.

L'odiosa veu de megafonia indica que s'apròxima la meva parada. Ixc a la nit fosca. Fà fred. Plou. Però no m'importa.

Sols m'importa la màgia dels teuls ulls. Continue perdut entre els llençols del teu llit i al meu cap sona una melodia...

La música és un altre llenguatge que ens ajuda a comunicar-nos. "No sé el final d'esta història, jo vull ser esta nit el teu heroi..."