Per què?

On estàs? Et busque per tot arreu i no et trobe. On estàs? Et necessite i per molt que et cride no em respons. On estàs? Vull escoltar la teva veu ronca i pausada. On estàs? Et busque al teu racó a eixe silló on sempre t'asseies i el veig buit. On estàs? Vull que la teva mirada em faça sentir tranquil, relaxat, en pau amb mí mateix. On estàs? Et trobe a faltar. On estàs? Vull parlar amb una figura paterna que no em recrimine sense escoltar-me del tot. Vull parlar amb algú que m'entenga; que m'escolte incondicionalment. Vull parlar amb algú que, encara que no compartixca la meva forma de veure les coses no la recrimine, que la respete. Vull parlar en algú que crega amb mí, que per a motivar-me no li faça falta dir-me tot el que faig mal; si no que em faça confiar amb mi mateix i que crega que sóc capaç de fer les coses bé. Vull parlar amb algú que no vulga que siga perfecte, que vulga que siga jo mateix. Que em diga els meus defectes però que, al mateix temps, aprecie les meves virtuds.

No sé com sempre has sigut capaç de veure algo bò en tot el món. No sé com mai has pogut dir una paraula més alta que altra. No sé com has pogut estar sempre en qualsevol lloc. No sé com has pogut ser tan gran i tan humil al mateix temps. No sé com has pogut fer que sempre estaguera tranquil al teu costat. No sé com podies transmetre eixa seguritat, eixa força, eixa saviesa.

De vegades em pregunte com em veies tú a mí. Però ja no ho sabré mai. Recorde l'últim abraç que et vaig donar... Ja no podies tindret pràcticament en peu i vaig notar tots els ossos de la teva esquena, els teus ulls havien perdut gran part de la seva llum... Però així i tot eren com dos grans fars que almenys, a mí, m'il·luminaven.

De vegades m'enfade amb tú. I sóc el major egoista que pot haver-hi. M'enfade perquè te'n anares. M'enfade perquè no vaig poder abraçar-te una última vegada. M'enfade perquè ja no puc parlar amb tú totes les setmanes. M'enfade perquè et busque al teu lloc i no estàs. M'enfade perquè ja no vaig a escoltar les teves històries mai més. M'enfade perquè ja no puc escoltar la teva veu ronca animant-me. M'enfade perquè ja no pots escoltar-me. M'enfade perquè no sóc capaç de dir-te adèu... I després m'odie a mí mateix per enfadar-me amb tú.

El meu xicotet estel deu estar fos. O tal vegada es va fondre quan te'n anares tú.
 
PD: Adéu avi. T'estime.
PD2: No t'ho he dit mai però... Sempre he pensat que si conseguixc ser tan sols una quinta part del que vas ser tú hauré sigut un bon home.