Mirades.

Sempre he sigut un home de paraules. Sí sí, de paraules, en plural. Sempre he tingut la necessitat de poder definir cadascun dels aspectes de la meva vida. Qualsevol sensació, qualsevol sentiment, qualsevol pensament... Absolutament tot ho convertia en una definició, en un conjunt de paraules que ho definien. I tot allò que no podia expressar amb paraules m'aterrava...

Però tú... No eres de massa paraules. Al principi no puc negar que m'extranyava i em xocava. M'extranyava que puguera estar tan tranquil i agust amb el silenci. Em xocava que no describires absolutament rés amb paraules.

De sobte em vaig adonar que tú tenies altres maneres de descriure les coses. Altres maneres que li pegaven una brutal i soberana pallissa a la meva dialèctica i les teves paraules. Xicotets gestos, un somriure, una caricia, la música... I, sobretot, la teva mirada.

Una mirada que m'ha servit per a conèixer-te. Una mirada que m'ha ensenyat a no tindre por al silenci i a allò que no es pot definir. Una mirada capaç de definir coses a les que ho sóc incapaç de ficar-li nom. Una mirada en la que m'encanta perdrem. Una mirada en la que m'encanta endinsar-me per a inentar aplegar a la teva forma més íntima i aplegar als teus somnis més ocults. Una mirada que m'ha demostrat que, amb tú, sobren les paraules.

Dius que a argumentar et guanye. Que tinc resposta per a pràcticament tot. Però t'equivoques. Amb una sola mirada has destruït, per anomenar-ho d'alguna manera, tota la meva dialèctica i les meves paraules. I sense fer cap ús d'elles.

Saben que s'estimen, sobren les paraules.