La del "post-it"

Avuí ha sigut un mal dia. Un d'estos que aplegues a casa després de les classes, tires la motxilla a qualsevol lloc que estiga lluny de tu i et deixes caure al llit amb l'única intenció de tancar els ulls i plorar.

No obstant, he decidit ficar-me davant d'un full en blanc i vomitar totes les meves preocupacions, frustracions i pors com si això em permitira desfer-me de tot allò que no vull dins del meu cap. Però un bloquet d'estos de "post-it" m'han fet recordar certa persona i certa història...

Era un dia molt semblant al d'avuí quan una amiga em va parlar pel whatsapp amb la intenció de saber de mí. Bé, realment no sabria dir si era una amiga. Era una d'estes persones que de sobte irrompen en la teva vida, et trenquen els esquemes, et qüestionen les idees amb una naturalitat i educació increïbles, et fan mirar per damunt dels teus propis murs i únicament quan s'han assegurat de que t'han sembrat totes les inquietuts que tenien en la seva mà se'n van. Una d'estes persones amb les que parles molt poc però cada conversa et permet pensar durant dies sobre si realment estàs siguent qui volies ser.

No tenia ganes de parlar amb ningú i li ho vaig intentar explicar amb tota la sinceritat que et poden permetre les xarxes socials però em va respondre dient que si puguera salvar la distància física que hi havia entre nosaltres en eixos moments ja estaria tocant a la meva port amb dues cervesses ben fredes, que li contara el que em passava. I davant de tal argument no em vaig poder resistir, li vaig vomitar a ella totes les meves preocupacions, una darrere d'altra. 

No sé si el que em va respondre ho havia llegit d'algún lloc, li ho havien dit a ella o se li va ocórrer al instant però les seves paraules foren les següents: 

<<Las papeletas amarillas simbolizan días de mierda y tenemos un cubo enorme lleno de ellas. Si te pones una de ellas en un lugar visible todo lo que digas te lo perdono.>>

Eixes dues frases, per tontes que puguen semblar, van conseguir que m'animara. I, per això, ara mateix estic escrivint açò amb un "post-it" pegat baix de l'ull i un somriure a la cara. Un simple "post-it" pot ser la cosa més oportuna del món.

Hauràs de disculpar-me

Hauràs de disculpar-me. A mí i a la meva mania d'agrair-te la cosa més menuda. A la manera d'aprofitar qualsevol excusa per a establir conversa i, amb sort, conèixer una miqueta més de la teva història.

Hauràs de disculpar-me per alegrar-me de que em digues estúpid i de caminar al teu costat amb peus de plom. Per no saber massa bé com actuar. També et dec demanar disculpes per tindre por i per mossegar-me la llengua. Tal vegada allò que em fa por sóc jo. 

Hauràs de disculpar-me per la meva curiositat. Per no imaginar el que amagues baix de la roba però sí allò que amagues al raconet més profund i privat de tu mateixa. I per voler trobar-ho com si fos una mena de cerca del tresor, donant-li la importància que es mereix. Que és molta. Per voler trobat-te allí i dir-te "Vinga! Anem a veure l'exterior. T'acompanye." Hauràs de disculpar-me ja que tot açò sembla complicar les coses molt més del que jo havera desitjat per a tu.

I, finalment, hauràs de disculpar-me per açò i més però sobretot per no complir allò d'evitar les disculpes de peu de plom.

Novembre

"Fou un fred i trist novembre en la tardor del nostre plor."

Un any més i de manera inevitable el calendari ha perdut els seus fulls. Un any més aquestes dates em recorden amb força certes coses que em fan tremolar.

Si em remonte uns quants anys enrere, quan encara era sols un xiquet, puc recordar un dia de molta pluja. De no saber massa bé el que estava passant. De sentir-me perdut i no saber massa bé com actuar. De la meva germana amb poc més d'un anyet sentada al sofà a casa dels meus avis i xarrant-me. I segurament podria recordar el soroll de la pluja d'aquell dia.

Si avance pels raconets de la meva memòria fins a temps no tan llunyans puc recordar l'últim abraç que li vaig donar al meu avi. L'última volta que vaig escoltar la seva veu per telèfon. I després el silenci i una pregunta: "exactament què està passant?".

I avuí els records del fred i trist novembre (tot i que no està siguent un novembre massa fred però aquells sí que ho foren) m'han colpejat amb força amb forma de llàgrimes i amb una sensació de profund silenci. D'estar envoltat del no-res.

La barca

I vaig agafar una barqueta menuda, molt menuda. Em vaig endinsar entre verds i blaus, sense mirar enrere, camí cap a allò que per a mí era desconegut. 

Vaig començar un llarg camí i em vaig trobar amb gent interessant, amb gent irritant, amb gent que m'empenyia a fer grans coses. Em vaig trobar amb tot tipus de barques durant el trajecte i amb tot tipus de gent. D'alguns vaig apendre moltíssim sobre el camí i els seus secrets durant llargues converses sota el sol i els estels, d'altres vaig apendre en una espècie de catarsi coses que no m'agradaven de la meva persona.

A la barqueta vaig plorar i riure. Vaig lluitar contra les inclemències del temps i del camí. Algunes vegades transportava gent i d'altres em deixava transportar. En ocasions mirava el meu aspecte reflectit sobre l'aigua i els records sortien com d'un espill. De tant en tant demanava que el camí fora fàcil i el viatge agradable i d'altres que simplement fera mal i em fera reaccionar. En no poques ocasions vaig tenir tentacions de deixar-me caure i enfonsar-me al fons d'aquell mar però sempre hi havia algú o algo que deia que s'anomenava vida i em feia flotar. 

I, en els moments de lucidesa, tenia la certesa de que en algún moment trobaria l'iceberg que em faria enfonsar-me. O, de que senzillament, estava sobre una barca en mitg del bosc.

Herència

Avui tinc un bloqueig. Podria semblar un bloqueig més de tants altres als que m'he tingut que enfrontar durant este curs. Però no.

Entre tantes i tantes lletres, gràfiques i taules que componen un TFG aplega un moment que és inevitable pensar en els agraïments que es solen ficar. Tutors, professors, familia, amics, companys... Jo tenia pensat ficar un simple "Para toda aquella gente estimulante o irritante que nos empuja a hacer grandes cosas o, simplemente, cosas." però era inevitable que aparegueres tu al meu cap.

I ha sigut dolorós, esguinçador i d'un sentiment tan humà que dol. Jo mai he tingut por a la meva mort però sí a la dels que m'envolten. Sí a la teva. Era conscient de que podia passar i les circumstàncies que t'envoltaven en aquells moments eren indicadors de que aplegava el moment, de que tenia que dir-te adéu. 

No vaig ser capaç de dir-te adéu. I, a dia d'avui, tampoc ho sóc. O almenys no ho era fins que una breu consciència m'ha colpejat.

Sóc el net d'un gran arbre que refrescava, donava ombra i va conseguir créixer a pesar de les circumstàncies. Sóc el fill d'una branca d'eixe arbre; una branca forta que ha conseguit resistir les pluges, vendavals, plagues i demés. Sóc un fruit de la llavor que vas sembrar.

Gràcies per totes aquelles històries, gràcies per compartir els teus pensaments amb mí, gràcies per ensenyar-me a alçar-me cada vegada que m'ensopegava i besava el sòl, gràcies per aquells berenars després de l'escola, gràcies per donar-me algú a qui intentar emular, gràcies per la calma que aportava la teva veu ronca, gràcies per ensenyar-me el valor del silenci, gràcies per ensenyar-me el valor de la paraula, gràcies per sembrar al meu cap d'infant inquietuts i valors... 

Gràcies per totes eixes coses que formen part de la teva herència. 

Abisme

Em va costar. Però, una vegada em vaig fer l'ànim, em vaig llençar al més profund dels abismes... Tal vegada no era del tot correcte però en eixe moment era el que més necessitava. 

I ara que note com m'enfonse poc a poc començe a tindre dubtes. Tal vegada l'aigua gèlida és la responsable d'obrir-me els ulls. O és això que anomenem maurar. Cap la possibilitat de que és un dany col·lateral de sentir-se trencat per culpa de reprimir totes eixes coses que havera cridat al buit. Perdre la convicció, la capacitat de transmetre i el teu centre.

Últimament el pensament de no poder més es repeteïx amb una freqüència sorprenent. És un pensament breu que dura fins a rebre una altra ona de l'abisme en el qual ara m'enfonse lentament. És com si la sacsejada que aquesta em provoca em murmurara a cau d'orella un "Tu pots, jo et faré esclatar." I és ahí quan pense que sóc afortunat d'haver trobat el abisme i haver-me llençat a ell. Que és genial, meravellós i tremendament oportú poder tancar els ulls i deixar-me dur, viure-ho en la meva pròpia carn en tant de limitar-me a imaginar-ho.

Perquè tenim la sort d'estar bojos i pensar que les coses són més divertides si són complicades, ens canvien per dins, són estranyes i mosseguen tan fort que fan mal. I per això, a pesar de que sé que en algún moment se m'inundaran els pulmons, pense permitir-ho i ja veuré si sóc capaç de buscar motius per a justificar-me. No obstant, una part de mí dessitja no ser capaç de fer-ho. Li llevaria tot l'encant.

Trencar esquemes

Ell era una persona amb les idees clares. Tal vegada li pegava alguna volta de més a les coses però això havia resultat en una mena d'esquema mental amb els seus principis i prioritats. O això pensava ell.

Com en qualsevol bona història ella va aparèixer del no-res, de sobte. Segurament s'haurien creuat amb anterioritat i simplement no s'havien prestat atenció. Però el primer encontre fou aquell en el que per primera vegada realment es miraren. A partir d'eixe instant les revolucions del seu cap es van reduir i, per tant, el número de voltes que li pegava a les coses. 

Ella desconectava del seu voltant i conectava d'una manera tan íntima amb si mateixa que ell va aplegar a sospitar que cap persona es coneixia tant com ho feia ella. Era algú tan contradictoriament bèstia que resultaba d'una tendresa indescriptible. Era capaç de carregar-se amb un simple gest qualsevol rutina... Sense cap dubte, allò que la feia tan especial era que en aquest món de lligams semblava algú totalment lliure i salvatge; un conjunt de detalls infinitesimalment menuts que, inexplicablement, formaven tot un univers.

Per la seva part ell volia ser el seu company d'aventures. A vegades volia estrellar-se violentament contra ella i altres simplement estar en silenci al seu costat. Ell l'observava trencar els seus esquemes un darrere de l'altre però, sorprenentment, no li importava.

No obstant, una pregunta li venia al cap una i altra vegada... Per què siguent la generació que no té por a creuar la carretera amb els semàfors en roig (és a dir, uns "ionkis de l'adrenalina") som també la que té por a estimar?

Dóna't l'oportunitat.

Dóna't l'oportunitat de perseguir un somni, d'abraçar-lo. De fer tot allò que la inmensa majoria del teu voltat creuen que no eres capaç de fer. Dóna't l'oportunitat d'equivocar-te. D'acceptar els teus errors i respondre per ells. D'equivocar-te una vegada, dues, tantes com siguen necessàries per tal d'aconseguir el teu objectiu. De colpejar-te contra la mateixa pedra tantes vegades que al final la teva satisfacció siga major per poder alçar-te després de cada caiguda que per conseguir evitar la pedra. D'apendre que la vida colpeja una i altra vegada i que ningú colpeja més fort que la vida però no perdre l'esperit de lluita per molt que els anys passen.

Dona't l'oportunitat de deixar de representar un paper en una funció. Dóna't l'oportunitat de tindre valor, de plorar i riure obertament. D'arriscar-te, de mostrar-te obertament tal i com eres sense por als comentaris del tipus "Has canviat". Tal vegada eixe tipus de comentaris sols demostren que mai t'han conegut realment. O, pitjor encara, que mai has deixat que pràcticament ningú et conega tal i com eres.

Dóna't l'oportunitat d'exclamar "Què bé!". De ficar a prova les teves capacitats i intentar superar-te. De passar d'imaginar com serien les coses a estudiar-les en detall. De provar tots els teus sentits excepte el del ridícul. De desfer-te d'eixe sentit.

Dóna't l'oportunitat d'estimar. Sí, d'estimar. Per què no? Però d'estimar sense por. De confiar i respectar. De continuar avançant però al costat d'un altra persona.

Dóna't una oportunitat. Almenys una oportunitat més. Tal vegada eixa siga la teva oportunitat.

Reis d'un estiu efímer.

I, un any més, torne a les andanes. Si en agún moment he pensat que quedava lluny aquest moment avuí m'he adonat de que realment l'andana ens esperava en passar l'estiu. Freda, trista, poètica, plena de gent però buida de vida.

I, un any més, ens hem acomiadat a l'andana una vesprada de diumenge. Hem canviat un passeig per la platja per un trajecte silenciós cap a l'estació. Hem canviat unes borles al sofà per uns petons amb un regust amarg. Hem canviat les caricies més íntimes per un abraç el qual, malgrat que cap dels dos vol trencar-lo, la vinguda del tren ens obliga a fer-ho. Hem canviat que se'ns fera tard al llit pels horaris i els malabarismes que estem obligats a fer per tal de quadrar-los. Hem canviat el colors càlids i vius de l'estiu per la tonalitat de grisos de les andanes. Ens hem allunyat d'elles tant com hem pogut però aquestes han continuat aquí, esperant-nos.

La teva mirada em diu que siga fort mentre els teus llavis em prometen que tornaràs tan pronte com et siga possible. I jo somric intentant dissimular que em fà molta ràbia que te'n vages... Però, per molta ràbia que senta no puc evitar fer el que esperes de mí: somriure de veritat i pegar-te un últim abraç.

Trobaré a faltar quan caminàvem sense cap rumb. Trobaré a faltar oblidar el rellotge a casa i que aquest no marcara un compte enrere. Trobaré a faltar tindre tots els dies l'olor de la teva pell pegada a la meva. Trobaré a faltar tot allò que tu ja saps i que no cal dir...

Hem sigut reis durant uns dies. Reis d'un estiu efímer però... Reis al cap i a la fi. Hem fet nostre l'estiu i això no ens ho pot llevar ningú. Hem sigut el tu, el jo i el nosaltres. I seguim sent-ho. Sobreviure forma part de la nostra essència, fer malabars ja és en nosaltres una qualitat quasi innata.

Encara queda molt per escriure. No puc dir que haja perdut la por. Almenys no del tot. Però pas a pas acurtem la distància, tornen les nits al pis de La Plana, tornen els caps de setmana de cremar-los amb urgència, tornen les nits d'amagar-nos baix una manta, tornen els meus viatges per les andanes cap on tu estigues, torna el aprofitar la més mínima oportunitat, torna el moment de anar acumulant entre setmana totes les nostres ganes i concentrar-les en únicament un parell de dies.

 Algunes coses venen, altres se'n van. No tinc pressa. Nosaltres ens quedem.

Avuí no tinc cap dubte. Avuí t'estime encara més.

El dia del Koala.

Agafa el calendari i tria un dia. El que vulgues. No importa el mes, no importa quin dia de la setmana siga o si cau en cap de setmana o no. 

Agafem eixe dia decidit per tu i convertim-lo en el nostre dia. Dediquem eixe dia únicament per a nosaltres. És molt senzill, podem fer-ho. Dediquem eixe dia a a fer nostra la ciutat, a passejar pels carrers sense cap tipus de pressa, a pendre algo per ahí mentre xarrem de les coses més estúpides, a investigar cada racó de la ciutat agafats de la cintura, a deixar en cada lloc de la ciutat trossets de nosaltres per a després poder reviure mentalment l'experiència arreplegant-los. A mostrar un somriure enorme i que la gent es pregunte si estem bojos. Dediquem eixe dia a donar-li un poc de color a un poble gris. A tornar a casa amb presses per voler refugiar-nos al llit...

Dediquem eixe dia a apropiar-nos del sofà armats d'una manta, roses i una pel·lícula. A menjar junts mentre xarrem de les coses quotidianes del dia a dia. A quedar-nos abraçats al sofà mirant-nos en silenci. A col·locarnos de la manera més còmoda possible, en la que més prop puga'm estar i en la que la manta ens tape als dos. A acariciar-nos mentre la pel·lícula ens conta la seva història. A buscar el nostre propi calor baix la manta. A no adonar-se'n de que ja ha acabat la peli...

Dediquem eixe dia a dutxar-nos els dos junts. A jugar a despullar-nos l'un a l'altre sense presses. A abraçar-nos nus davant l'espill i somriure al veure la imatge reflexada. A riure mentre ens tirem aigua l'un a l'altre. A mimar cada racó dels nostres cossos. A ensabonar-nos mutuament de manera lenta, convertint-ho en una sessió de carícies de aigua i sabó. A besar-nos amb els ulls tancats sota el doll d'aigua calenta...

Dediquem eixe dia a perdre'ns entre llençols. A declarar-nos la guerra sabent que seràs la vencedora. Xarrem ficats al llit l'un al costat de l'altre de tot i de rés, riguem per qualsevol tonteria. Recolzem-nos per torns l'un en l'altre i somiem amb els ulls oberts. Memoritzem emprant solament el tacte cada racó de nosaltres. Mirem-nos als ulls i eliminem les paraules de la conversa. Siguem nosaltres mateixa. Tanca els ulls i deixa'm recórrer el teu cos amb els llavis. Deixem-nos portar. Compossem una melodia únicament amb el soroll de la nostra respiraciò i els nostres gemecs. Improvisem...

Deixa'm mirar com poc a poc et dorms. I deixa'm dormir-me escoltant la teva respiració. Deixa'm susurrar-te a cau d'orella que t'estime. I, abraçats com un koala a una rama d'eucalipte, somiem amb superar al dia següent el dia que acabem de viure. I, per aquesta manera de dormir, anomenem-lo "el dia del Koala".

Començarem a escriure una història sobre la gespa. Et vaig declarar la guerra, vaig perdre i em vaig unir a tu per a conquerir el llit. Cada setmana li guanyem una partida d'escacs a les andanes. Ara agafem el dia del Koala i fem-li un "copia i engantxa" convertint la resta dels dies en un com eixe. Si hem pogut fer tot l'altre... Per què no anem a poder també conquerir el calendari?

Incondicional.

Fa uns dies vaig tenir un somni. Un somni trist, terrible, gris, aterridor. No l'he pogut recordar tot però... Semblava tan nítid i tan real... 

Una vegada més estàvem a aquella andana de tren. Aquella andana perduda entre dos pobles. Aquella andana que havia vist més despedides que reencontres. Aquella andana que tantes paraules havia escoltat i on altres tantes no s'havien dit. Almenys no amb la veu. 

I aquesta vegada tornava a ser per una despedida, com quasi totes les vesprades de diumenge. Els dos estàvem en silenci. Ens miràvem amb els ulls tristos. Aquella maleïda andana es menjava totes les nostres paraules. I feia mal.

Observaves amb la mirada perduda la petita pantalla on apareixen reflectits els horaris del tren. Jo t'observava a tu. I no entenia rés de rés. De sobte et giraves cara a mi i em deies que el teu tren era a punt de passar. Ens abraçavem amb una força inusual mentre dues llàgrimes eixien dels meus ulls sense demanar-me permís. Et besava. Et deia "t'estime" a cau d'orella. Però tu no em responies ni el bes ni la paraula. En lloc de tornar-me el bes creuaves a l'altra banda amb l'instrument penjat a l'esquena i arrossegant la maleta amb una mà.

El tren feu la seva parada i començà a pujar gent que jo ja coneixia d'abans. Amics d'infància que feia molt que no veia, companys d'universitat que van acabar canviant-se de carrera i d'universitat, gent que m'havia marcat encara que el seu pas per la meva vida fou breu i fugaç, els meus difuns avis agafats del braç... T'aturaves davant del tren i, allí, a l'altra banda de l'andana, et quedaves mirant-me. Intentaves dir-me algo sense paraules però jo, una vegada més, no entenia. De sobte, l'estrident megafonia pròpia de les estacions anunciava la marxa del teu tren amb unes paraules que semblaven disparades a frec de roba contra el meu pit: <<El tren destinaciò a "Molt Lluny d'Aquí" situat a l'andana "Adèu" està a punt d'efectuar la seva sortida. Aquest tren és tan sols d'anada.>> Amb una última mirada trista carregada de significat pujaves al tren i jo observava sense poder fer rés com aquest s'allunyava lentament de l'andana...

I jo, en una andana totalment deserta, comprenia. I jo, en un món de color de gris, susurrava un t'estime que s'emportava el vent...

Però no tinc por. No em preocupa aquest estrany malson. Si m'havera despertat al teu costat just després del somni m'haveres donat un abraç per a dir-me que no te n'has anat.

Perquè tu i jo hem conquerit els continents situats als nostres respectius llits. Perquè ens hem declarat la guerra i els dos hem sigut vencedors. Perquè sobre la gespa d'una universitat començà a escriure's aquesta història. Perquè mai canviarà la forma com ens vam tocar per primera vegada. Perquè sempre que podem intentem trencar una mica el karma. Perquè compartim minuts que apenes sembles un instant, però també dies que semblen eternitats. Perquè al contrari del que canten els "Manel" tu i jo sí que ens hem banyat junts al mar. Perquè estem sobrevivint, junts, a tot açò. Perquè em cremes poc a poc mantenint viva la flama que dona calor. Perquè som un però som tres: "tu", al "jo" i "nosaltres". Perquè no poques han sigut les vegades que se'ns ha escapat alguna llagrimeta. I moltes altres les que volent plorar ens hem fet riure.

I perquè tots els motius d'abans són tan sols una excusa per a demostrar que desvarie i per a dir-te una vegada més que t'estime. De manera incondicional. I si tu em dius que tot anirà bé, jo no ho fique en dubte.

Ombres en la gespa.

Les nostres trepitjades queden marcades en la gespa seca de final d'estiu de la universitat. Almenys el meu final d'estiu. Si mire enrere quasi ens puc veure fà poc més d'un any tirats en la gespa, sense cap preocupació; sense saber el que ens esperava. Amb un futur incert entre les mans, una història en els llavis, un sentiment en els ulls i els nostres cossos dos mons per explorar. O no em cal anar tan lluny; si gire el cap ens puc veure fà tan sols uns escassos minuts, bromejant sobre la gespa. Somiant junts tombats a la gespa. Abans de que fora l'hora de marxar.

El temps avança sense descans i sense cap tipus de pietat. No ens permet cap treva. I, la majoria de les vegades, tenim que anar competint amb el temps. Intentar arrancar-li hores, guanyar-li alguns minuts, arrabassar-li els segons. Per no oblidar que tenim que competir, a més, amb la distància. Almenys ens ha donat una xicoteta treva en forma de vacances d'estiu (cosa que és d'agrair) però sembla que es riu de nosaltres quan el nom del meu carrer és el nom de la ciutat on estudies i, el nom del carrer del teu pis a la ciutat on estudies és el nom del meu poble. De qualsevol manera la treva que ens ha donat ha servit per a complir aquella promesa sense paraules que vam fer a principis de l'estiu.

De sobte m'abraçes comprenent el que estic pensant. I, abraçat a tu, la meva mirada es desvia cap a la gespa. Ombres en la gespa, un lleu esborrany d'allò que havera pogut ser i, evidentment, no és. Erem com una parella de cucs de terra sota la gespa. Allí ens rèiem, parlàvem, apreníem l'un de l'altre, (ens) menjàvem... I, per què no dir-ho? Començarem a estimar-nos.

Ara ja no hi ha cap cuc sota la gespa i tan sols queden ombres. Però, si algun dia tire la tovallola, serà per a dutxar-nos junts.

BOOM!!

BOOM!! Em desperte sobresaltat. Durant un breu instant no sé on estic. No estic al meu llit. Estic al teu, gitat al teu costat després d'una nit fantàstica. BOOM!! De manera inconscient t'abrace per tal de protegir-te d'un soroll violent i fort que no atine a encertar d'on prové. BOOM!! Et despertes extranyada. Em mires interrogant. Els teus ulls em pregunten què és el que passa. BOOM!! Un altre soroll més violent que l'anterior. I també més a prop. BOOM!!

BOOM!! D'un salt surt del teu llit i et passe la teva roba mentre em fique la meva que encara estava tirada pel sòl després de la nostra particular guerra de la nit anterior. BOOM!! T'agafe de la mà, sortim de l'habitació i comencem a còrrer en sentit contrari al soroll. BOOM!! Correm sota la pluja durant la nostra frenètica carrera contra l'espai i el temps. BOOM!! Correm entre gent coneguda, esquivant-los. Semblen aliens a la pluja i al soroll de les explosions. BOOM!! Correm entre situacions que ens tallen el pas. Però continuem corrent i fugint de les explosions. Sense entendre perquè ens tallen el pas. BOOM!! Comencem a notar el cansanci d'aquesta extranya carrera contra algo que no volem que arribe. BOOM!! Cada vegada estàn més i més a prop. BOOM!! Tinc por però no ho dic. Intente no semblar nerviós. Semblar decidit. Semblar que en tot moment sé quina és la situació. Semblar que ho tinc dominat per a que no et preocupes. Però per dins estic tremolant de por. BOOM!!

Deixes de còrrer. Però no em soltes la mà. BOOM!! Em mires en silenci. Somrius de manera trista. BOOM!! M'abraces i em beses lentament. Per un instant les explosions es detenen. T'apartes. BOOM!! Em soltes la mà. BOOM!! Em fiques un dit als llavis. Demanant-me que no diga rés. No m'atrevisc a obrir la boca. Però sé que als meus ulls lliges un "Per què?" BOOM!! Em quede mirant-te i, de sobte, en tant d'estar al meu costat sembla que estigues molt lluny d'aquí. BOOM!! Un últim somriure. Desapareixes abans de que puga buscar en la teva mirada. BOOM!!

Em desperte de nou. Aquesta vegada al meu llit. Tot ha sigut un malson. Et busque al meu llit rastrejant-lo pam a pam amb les mans. No et trobe. Estic sol. Almenys tinc el consol de que sols ha sigut un malson. Però això no em lleva la por.

Una promesa d'estiu.

S'acosta l'estiu. Les terrasses que els bars munten al "Passeig" ho verifiquen. La gent que passeja esta nit de dissabte també ho confirma. L'ambient, els xiquets jugant en el parc, la gent asseguda en els bancs prenent gelats i granissats...

I tu i jo sopant en una terrassa de qualsevol baret. Tu i jo passejant agafats una nit de principis de Juny entre eixe ambient.  Tu i jo asseguts a un banc prenent un granissat. Tu rient. Jo fent-te pessigolles. Tu i jo besant-nos en qualsevol part de la ciutat. Tu i jo abraçant-nos. Tu i jo bromejant. Tu i jo parlant de tot el que podem fer este estiu. Tu envoirà als teus propis pensaments. Jo observant-te en silenci. Tu i jo parlant de la nostra història. Tu i jo preocupats sense dir-li rés a l'altre ja que l'estiu no sembla com esperàvem en un primer moment. Tu mirant-me. Jo perdut en els teus ulls. Tu i jo en el que sembla un previ del que serà este estiu.

Et dic adèu mentre puges al cotxe. No puc evitar-ho i obric la porta del copilot abans que te'n vages per a donar-te un últim bes. Amenaçe en ficar-me dins del maleter i sortir d'ell quan aplegues a casa per a dormir amb tu i que no pugues opossar-te. Veig com gires el carrer i te'n vas cap a ta casa. No puc evitar somriure pensant en l'estiu. En eixa promesa silenciosa d'estiu que, malgrat no haver-la expressada en veu alta, ens hem fet esta nit...

Tu mirant per la finestra. Jo aplegant a per tu. Tu i jo sobre la gespa de qualsevol parc dels que hi han per València. Tu prenent el sol. Jo ficant-te crema i admirant en silenci el teu cos. Tu provant com està l'aigua ficant el peu. Jo agafant-te al braç i entrant de colp en l'aigua. Tu i jo passejant compartint un got enorme de granissat de llimó. Jo buscant-nos. Tu trobant-nos. Jo sobre l'escenari. Tu escoltant-me. Jo mossegant-te. Tu dient-me "idiota". Tu i jo perduts entre els llençols del teu pis de La Plana. Tu dient-me adèu. Jo sabent que et tornaré a veure en breus. Tu i jo compartint una dutxa refrescant. Tu tocant. Jo escoltant-te. Tu i jo besant-nos en una platja per la nit. Tu triant quina pel·lícula veure. Jo fent el sopar. Tu i jo entrant al pis sense esperar a tancar la porta per a menjar-nos a besos. Tu tentant-me per a que fem la siesta junts. Jo intentant fer-me de rogar sense aconseguir-ho. Tu amb el cap plé de pardals. Jo somiant despert. Tu i jo rient per qualsevol motiu. Tu dormint mitg agafada al meu braç. Jo dormint abraçant-te per l'esquena. Tu i jo colpejant al Senyor Temps i la Senyora Distància per tal de veure'ns i traure un moment per a nosaltres. Tu i jo sense anar a cap lloc; però al mateix temps molt lluny de tot el demés. 

Aquest estiu sembla molt diferent de l'anterior. Ara tenim les nits. I, a més, ens hem fet una promesa.

La historia de Cristian (VI) - "Mi cuerpo como enemigo."

Cristian despertó de golpe. Unas potentes luces le cegaron. ¿Dónde estaba? Escuchaba los gritos ensordecedores de una multitud a su alrededor y una voz estruendosa que anunciaba a voz de grito algo que no lograba entender. Se llevo las manos a los ojos para proteger su vista de la luz y se dio cuenta de que llevaba puesto unos guantes de boxeo.  Estaba en un ring. Solo. Con unos guantes de boxeo y el típico pantalón de boxeo de un color verde grisáceo.

Estaba confuso. No recordaba nada. ¿Por qué estaba en un ring de boxeo? Aún no se había acostumbrado del todo a la intensidad de la luz que iluminaba el ring y los gritos de la gente le confundían aún más… Sí. Estaba en un estadio de boxeo, en el cuadrilátero. Rodeado por una multitud que gritaba palabras incomprensibles. Iluminado por potentes focos que alumbraban el ring de manera que todo lo que había fuera de él sólo eran formas, sombras.

De repente se hizo el silencio. Un foco auxiliar iluminó un extremo del estadio en el que había una figura humana. Estaba cubierta con un albornoz negro y andaba a paso lento hacía el cuadrilátero, de una manera tan calmada que resultaba provocadora.

La figura apartó las cuerdas y subió al ring. Levantó los brazos hacia el cielo con los puños cerrados y la multitud gritó. Cristian estaba desconcertado. Pero más desconcertado se quedó cuando la figura se quitó el albornoz y se vio a sí mismo…

Él sabía que era imposible. Pero no había ninguna duda. La otra persona que había encima del cuadrilátero era él. No exactamente iguales. El “otro” Cristian vestía unos pantalones negros con rayas azul eléctrico en uno de los lados. Parecía más agresivo. Tenía una ceja partida, los rasgos de la cara más afilados, barba de dos o tres semanas, el brazo izquierdo todo tatuado… Pero lo que más miedo le daba a Cristian del “otro” era su media sonrisa y su mirada. Era una mirada perdida, vacía.

De repente sonó el ring y el “otro” se abalanzó sobre él. Cristian recibió un puñetazo en la barriga que le hizo tambalearse. El “otro” Cristian volvió a golpear. Una vez. Y otra. Una y otra vez.  Cristian intentaba cubrirse con los brazos pero el “otro” no paraba de golpear. De izquierda a derecha. De derecha a izquierda. Cristian sólo podía resistir los golpes…

El “otro” se apartó. Le insultó. “Idiota. Gordo. Das asco. No haces nada bien. Estás solo. Y siempre estarás solo.” Le escupió. Se rió. Volvió a golpearle mientras no cesaba de repetirle “Idiota. Gordo. Das asco. No haces nada bien. Estás solo. Y siempre estarás solo.”

El “otro” Cristian lo acorraló contra las cuerdas. Seguía insultándole. “Mírate. Das pena. Te estoy golpeando y no haces nada para evitarlo. Eres idiota. Tienes a tu propio cuerpo como enemigo y no te das cuenta de ello. No puedes vencerlo.” Y le asestó otro golpe en la barriga que le hizo tambalearse y caer.

Cristian gritó. O era la multitud. O tal vez ambos. Escuchaba las risas del “otro” y una voz que empezaba a contar hasta 10. No podía más.  Cerró los ojos. Por fin lo entendió.

Se levantó cogiéndose de la cuerda y se lanzo contra el “otro”, contra él mismo, contra una parte de él que creyó que ya no existía. Y empezó a golpearle. “¿Quién me engañó? ¿Quién me metió en este juego? ¿Quién tiene toda la culpa de esto?”. Cada vez golpeaba más fuerte. Y más rápido. Sin dejar de preguntar.

“¿Quién me cambió el espejo?” gritó mientras atizaba un último golpe en la barriga a su contrincante y este se rompía en miles de trozos pequeños. Trozos de espejo…

Cristian se despertó sudado. Estaba en su cama, no en un ring de boxeo. Solo había sido una pesadilla. Fue al cuarto de baño para lavarse la cara y quitarse el sudor. Al mirarse en el espejo recordó que hace tiempo tuvo a su cuerpo como enemigo. Que tuvo que librar una batalla que parece que no acabe nunca.

Et declare la guerra.

Sí. Et declare la guerra. A tu. I solament a tu. No val cap amistat o aliança ja que no val que ningú ho faça per nosaltres. Per què et declare la guerra si t'estime?? Doncs per això mateix. Perquè t'estime.

Pot semblar una mica contradictori però no ho és. M'estic expossant completament a tu. I únicament a tu. Em fique davant de tu armat amb tot el que tinc. Em despulle davant de tu quedant-me tal i com sóc. El meu "jo" més íntim i sincer.

Exàcte. Ja no vaig a respectar el teu pacte ni les fronteres que estàn delimitades. Pense colpejar fort amb tot el que tinc en aquest assalt. Fica els teus sentits alerta i prepara't per al meu atac ja que no em canse d'escriure. Pense obrir foc sobre tu i disparar-te totes les paraules dolçes que he guardat durant este temps sobre i per a tu, llançar-te bombes en forma de cançons, plenar de la metralla que són aquelles coses que no m'atrevisc a dir-te a la cara, disparar el missil de la meva llengua amb un únic objectiu: tu. Pense construir una barricada al voltant del teu llit perquè ningú puga entrar i nosaltres no puguem eixir. Pense conquerir fins a l'últim pam de tota la geografia del teu cos i marcar-la amb besades. Pense aplegar on no ha aplegat ningú abans i sentar-me tranquilament al teu costat.

Em mires des del palau que és per a mi el teu llit. Somrius. Em desarmes completament. I comença el segón assalt en el qual tu em portes la davantera. M'acaricies fent que oblide completament atacar o defendre. Em beses, provocant així que qualsevol altra idea que no tinga que veure amb tu desaparega completament del meu cap. Em mossegues de manera suau provocant que el meu camp de visió es reduïsca a tu. Em quede esperant el gran impacte i esperant que em colpeges ben fort...

Ho fas. Però sorprenentment encara estic d'una peça. No perc el temps en iniciar un contratac; encara que primer em quede per uns segons encantat observant-te. Contrataque amb tonteries per tal de fer-te riure. Amb pessigolles per tal de provocar que baixes la guàrdia. I aquesta volta desplegue tota una bateria de fets, i no de paraules. Transforme totes les paraules que anteriorment he disparat sobre tu en accions. I em deixe portar...

Ha sigut una batalla molt dura que ha acabat en una petita treva que ens ha donat la oportunitat de mirar-nos sense dir cap paraula. Et recolzes sobre el meu pit i susurres algo que no acabe d'entendre. Em quede pensant en lo gran que és el món i en lo fràgil que em sembles en aquestos moments. En la teva capacitat de lliscar-te sobre mi com si estigueres feta de vent... I de cop a repent m'adone de que eres tu la que fas que no tinga cap tipus de por...

Em beses la galta i em dónes l'esquena fent que t'envolte amb els meus braços. És la senyal pactada els dos de que la guerra ha acabat. Ho entenc. Ara entenc que si guanye és senzillament solament perquè tu em deixes.

Crash

Llepa'm l'orella. Bessa'm el coll. Mossega'm el pit. Deixa't portar i perd la vergonya. Susurra'm dolçes paraules a cau d'orella. Crida ben fort. Travessa'm amb la mirada i mira allí on ningú s'havia atrevit a mirar abans. Abraça'm tan fort que em trenques en milions de petits trossos. I després pega tots eixos trossos amb carícies i besades...

Rebobibem el moment i tornem a prémer el botó del "start". Creem un bucle del qual no puga'm endevinar el final. Cremem la nit. Cremem el dia. Perdem-nos entre els nostres cossos, entre llençols.

Clava'm amb tanta força les ungles que escrigues sobre la meva esquena amb cicatrius el teu nom. Deixa'm escriure sobre la bellesa del teu cos nu els versos més sincers amb la punta de la meva llengua. Deixa'm perdre'm en la teua pell perquè després em trobes només tu. Deixa'm dormir al teu costat i dona'm el plaer de despertar-me abans que tu per a poder quedar-me una estona mirant com dorms. Pel simple plaer d'observar-te.

Imitem el que passa quan dos mons diferents xoquen.

Xoquem amb violència. Xoquem amb tendressa. Xoquem després amb urgència i que les nostres mans es perden cercant pell nua que acariciar. Xoquem de manera insegura. Xoquem amb seguritat i deixant-nos portar. Xoquem en la vida real. Xoquem en somnis. Xoquem per a després fundir-nos en un únic abraç de manera que no puga distingir entre el "jo" i el "tu"...

Per què?

On estàs? Et busque per tot arreu i no et trobe. On estàs? Et necessite i per molt que et cride no em respons. On estàs? Vull escoltar la teva veu ronca i pausada. On estàs? Et busque al teu racó a eixe silló on sempre t'asseies i el veig buit. On estàs? Vull que la teva mirada em faça sentir tranquil, relaxat, en pau amb mí mateix. On estàs? Et trobe a faltar. On estàs? Vull parlar amb una figura paterna que no em recrimine sense escoltar-me del tot. Vull parlar amb algú que m'entenga; que m'escolte incondicionalment. Vull parlar amb algú que, encara que no compartixca la meva forma de veure les coses no la recrimine, que la respete. Vull parlar en algú que crega amb mí, que per a motivar-me no li faça falta dir-me tot el que faig mal; si no que em faça confiar amb mi mateix i que crega que sóc capaç de fer les coses bé. Vull parlar amb algú que no vulga que siga perfecte, que vulga que siga jo mateix. Que em diga els meus defectes però que, al mateix temps, aprecie les meves virtuds.

No sé com sempre has sigut capaç de veure algo bò en tot el món. No sé com mai has pogut dir una paraula més alta que altra. No sé com has pogut estar sempre en qualsevol lloc. No sé com has pogut ser tan gran i tan humil al mateix temps. No sé com has pogut fer que sempre estaguera tranquil al teu costat. No sé com podies transmetre eixa seguritat, eixa força, eixa saviesa.

De vegades em pregunte com em veies tú a mí. Però ja no ho sabré mai. Recorde l'últim abraç que et vaig donar... Ja no podies tindret pràcticament en peu i vaig notar tots els ossos de la teva esquena, els teus ulls havien perdut gran part de la seva llum... Però així i tot eren com dos grans fars que almenys, a mí, m'il·luminaven.

De vegades m'enfade amb tú. I sóc el major egoista que pot haver-hi. M'enfade perquè te'n anares. M'enfade perquè no vaig poder abraçar-te una última vegada. M'enfade perquè ja no puc parlar amb tú totes les setmanes. M'enfade perquè et busque al teu lloc i no estàs. M'enfade perquè ja no vaig a escoltar les teves històries mai més. M'enfade perquè ja no puc escoltar la teva veu ronca animant-me. M'enfade perquè ja no pots escoltar-me. M'enfade perquè no sóc capaç de dir-te adèu... I després m'odie a mí mateix per enfadar-me amb tú.

El meu xicotet estel deu estar fos. O tal vegada es va fondre quan te'n anares tú.
 
PD: Adéu avi. T'estime.
PD2: No t'ho he dit mai però... Sempre he pensat que si conseguixc ser tan sols una quinta part del que vas ser tú hauré sigut un bon home.

Gespa humida (II)

Plovia. Així m'ho confirma el cel gris i plé de núvols al sortir de la biblioteca. Estire les cames i em fique a pegar un breu passeig. Com de sovint, el estar sentat tant de rato em fica dels nervis. Automàticament m'encenc un cigarret i pense en quan odies tú eixa costum meva encara que no m'ho digues.

I de sobte els meus pensaments que volen entre els núvols se'n van ben lluny d'aquí cap on estàs tú. Sospire i mire la gespa banyada i un muntó de records amb totes les seves sensacions m'envolta.

No puc evitar mirar la gespa humida. Tal vegada hi ha gent que es pensarà que tot açò va sorgir arrel d'un tonteig previ referent a uns apunts, d'un sopar que ja para lluny... Els dos sabem que s'equivoquen. Que va nàixer en aquesta mateixa gespa que estic jo mirant ara. Esta gespa que ha escoltat les nostres converses (tant les més íntimes susurrades a cau d'orella com aquelles més irrelevants), que ha abrigallat els nostres primers bessos, que ha presenciat el nostre avanç...

Damunt d'aquesta gespa hem parlat de gustos i aficions, d'experiències pasades, de la nostra història individual, d'anhels, de amistats pasades i presents, de somnis, de sentiments... Sobre aquesta gespa ens hem conegut i açò ha anat prenent forma del que és avuí en dia.

Sobre esta gespa ens hem tombat i he anat coneguent la teva forma de ser i de pensar, he aprés a apreciar cada detall de tú, he començat a recòrrer el teu cos i m'he perdut en els teus ulls més d'una vegada... Sobre esta gespa t'he adorat en silenci mentre tú tenies la mirada perduda pensant en les teves coses i jo em limitava a mirar dins dels teus ulls i perdrem en ells. Sobre esta gespa vaig descobrir que t'estime...

Apure l'última calaeta del cigarret i el tire. La gespa està humida i no puc sentar-me. Però tampoc importa. No estàs tú per a tombar-me i recolzar-me sobre les teves cames o el teu pit. No estàs tú per a abraçar-te o acariciar-te el pèl mentre parlem. La gespa de sobte ja no em sembla del mateix color que tenia un any enrere.

Trobe a faltar eixa gespa. I m'encantaria compartir un altre moment sobre ella amb tú encara que fora per tan sols una mil·lèsima de segón. Pintar la gespa per un moment del color que m'agrada recordar.

Mirades.

Sempre he sigut un home de paraules. Sí sí, de paraules, en plural. Sempre he tingut la necessitat de poder definir cadascun dels aspectes de la meva vida. Qualsevol sensació, qualsevol sentiment, qualsevol pensament... Absolutament tot ho convertia en una definició, en un conjunt de paraules que ho definien. I tot allò que no podia expressar amb paraules m'aterrava...

Però tú... No eres de massa paraules. Al principi no puc negar que m'extranyava i em xocava. M'extranyava que puguera estar tan tranquil i agust amb el silenci. Em xocava que no describires absolutament rés amb paraules.

De sobte em vaig adonar que tú tenies altres maneres de descriure les coses. Altres maneres que li pegaven una brutal i soberana pallissa a la meva dialèctica i les teves paraules. Xicotets gestos, un somriure, una caricia, la música... I, sobretot, la teva mirada.

Una mirada que m'ha servit per a conèixer-te. Una mirada que m'ha ensenyat a no tindre por al silenci i a allò que no es pot definir. Una mirada capaç de definir coses a les que ho sóc incapaç de ficar-li nom. Una mirada en la que m'encanta perdrem. Una mirada en la que m'encanta endinsar-me per a inentar aplegar a la teva forma més íntima i aplegar als teus somnis més ocults. Una mirada que m'ha demostrat que, amb tú, sobren les paraules.

Dius que a argumentar et guanye. Que tinc resposta per a pràcticament tot. Però t'equivoques. Amb una sola mirada has destruït, per anomenar-ho d'alguna manera, tota la meva dialèctica i les meves paraules. I sense fer cap ús d'elles.

Saben que s'estimen, sobren les paraules.