Abisme

Em va costar. Però, una vegada em vaig fer l'ànim, em vaig llençar al més profund dels abismes... Tal vegada no era del tot correcte però en eixe moment era el que més necessitava. 

I ara que note com m'enfonse poc a poc començe a tindre dubtes. Tal vegada l'aigua gèlida és la responsable d'obrir-me els ulls. O és això que anomenem maurar. Cap la possibilitat de que és un dany col·lateral de sentir-se trencat per culpa de reprimir totes eixes coses que havera cridat al buit. Perdre la convicció, la capacitat de transmetre i el teu centre.

Últimament el pensament de no poder més es repeteïx amb una freqüència sorprenent. És un pensament breu que dura fins a rebre una altra ona de l'abisme en el qual ara m'enfonse lentament. És com si la sacsejada que aquesta em provoca em murmurara a cau d'orella un "Tu pots, jo et faré esclatar." I és ahí quan pense que sóc afortunat d'haver trobat el abisme i haver-me llençat a ell. Que és genial, meravellós i tremendament oportú poder tancar els ulls i deixar-me dur, viure-ho en la meva pròpia carn en tant de limitar-me a imaginar-ho.

Perquè tenim la sort d'estar bojos i pensar que les coses són més divertides si són complicades, ens canvien per dins, són estranyes i mosseguen tan fort que fan mal. I per això, a pesar de que sé que en algún moment se m'inundaran els pulmons, pense permitir-ho i ja veuré si sóc capaç de buscar motius per a justificar-me. No obstant, una part de mí dessitja no ser capaç de fer-ho. Li llevaria tot l'encant.