Et declare la guerra.

Sí. Et declare la guerra. A tu. I solament a tu. No val cap amistat o aliança ja que no val que ningú ho faça per nosaltres. Per què et declare la guerra si t'estime?? Doncs per això mateix. Perquè t'estime.

Pot semblar una mica contradictori però no ho és. M'estic expossant completament a tu. I únicament a tu. Em fique davant de tu armat amb tot el que tinc. Em despulle davant de tu quedant-me tal i com sóc. El meu "jo" més íntim i sincer.

Exàcte. Ja no vaig a respectar el teu pacte ni les fronteres que estàn delimitades. Pense colpejar fort amb tot el que tinc en aquest assalt. Fica els teus sentits alerta i prepara't per al meu atac ja que no em canse d'escriure. Pense obrir foc sobre tu i disparar-te totes les paraules dolçes que he guardat durant este temps sobre i per a tu, llançar-te bombes en forma de cançons, plenar de la metralla que són aquelles coses que no m'atrevisc a dir-te a la cara, disparar el missil de la meva llengua amb un únic objectiu: tu. Pense construir una barricada al voltant del teu llit perquè ningú puga entrar i nosaltres no puguem eixir. Pense conquerir fins a l'últim pam de tota la geografia del teu cos i marcar-la amb besades. Pense aplegar on no ha aplegat ningú abans i sentar-me tranquilament al teu costat.

Em mires des del palau que és per a mi el teu llit. Somrius. Em desarmes completament. I comença el segón assalt en el qual tu em portes la davantera. M'acaricies fent que oblide completament atacar o defendre. Em beses, provocant així que qualsevol altra idea que no tinga que veure amb tu desaparega completament del meu cap. Em mossegues de manera suau provocant que el meu camp de visió es reduïsca a tu. Em quede esperant el gran impacte i esperant que em colpeges ben fort...

Ho fas. Però sorprenentment encara estic d'una peça. No perc el temps en iniciar un contratac; encara que primer em quede per uns segons encantat observant-te. Contrataque amb tonteries per tal de fer-te riure. Amb pessigolles per tal de provocar que baixes la guàrdia. I aquesta volta desplegue tota una bateria de fets, i no de paraules. Transforme totes les paraules que anteriorment he disparat sobre tu en accions. I em deixe portar...

Ha sigut una batalla molt dura que ha acabat en una petita treva que ens ha donat la oportunitat de mirar-nos sense dir cap paraula. Et recolzes sobre el meu pit i susurres algo que no acabe d'entendre. Em quede pensant en lo gran que és el món i en lo fràgil que em sembles en aquestos moments. En la teva capacitat de lliscar-te sobre mi com si estigueres feta de vent... I de cop a repent m'adone de que eres tu la que fas que no tinga cap tipus de por...

Em beses la galta i em dónes l'esquena fent que t'envolte amb els meus braços. És la senyal pactada els dos de que la guerra ha acabat. Ho entenc. Ara entenc que si guanye és senzillament solament perquè tu em deixes.

Crash

Llepa'm l'orella. Bessa'm el coll. Mossega'm el pit. Deixa't portar i perd la vergonya. Susurra'm dolçes paraules a cau d'orella. Crida ben fort. Travessa'm amb la mirada i mira allí on ningú s'havia atrevit a mirar abans. Abraça'm tan fort que em trenques en milions de petits trossos. I després pega tots eixos trossos amb carícies i besades...

Rebobibem el moment i tornem a prémer el botó del "start". Creem un bucle del qual no puga'm endevinar el final. Cremem la nit. Cremem el dia. Perdem-nos entre els nostres cossos, entre llençols.

Clava'm amb tanta força les ungles que escrigues sobre la meva esquena amb cicatrius el teu nom. Deixa'm escriure sobre la bellesa del teu cos nu els versos més sincers amb la punta de la meva llengua. Deixa'm perdre'm en la teua pell perquè després em trobes només tu. Deixa'm dormir al teu costat i dona'm el plaer de despertar-me abans que tu per a poder quedar-me una estona mirant com dorms. Pel simple plaer d'observar-te.

Imitem el que passa quan dos mons diferents xoquen.

Xoquem amb violència. Xoquem amb tendressa. Xoquem després amb urgència i que les nostres mans es perden cercant pell nua que acariciar. Xoquem de manera insegura. Xoquem amb seguritat i deixant-nos portar. Xoquem en la vida real. Xoquem en somnis. Xoquem per a després fundir-nos en un únic abraç de manera que no puga distingir entre el "jo" i el "tu"...

Per què?

On estàs? Et busque per tot arreu i no et trobe. On estàs? Et necessite i per molt que et cride no em respons. On estàs? Vull escoltar la teva veu ronca i pausada. On estàs? Et busque al teu racó a eixe silló on sempre t'asseies i el veig buit. On estàs? Vull que la teva mirada em faça sentir tranquil, relaxat, en pau amb mí mateix. On estàs? Et trobe a faltar. On estàs? Vull parlar amb una figura paterna que no em recrimine sense escoltar-me del tot. Vull parlar amb algú que m'entenga; que m'escolte incondicionalment. Vull parlar amb algú que, encara que no compartixca la meva forma de veure les coses no la recrimine, que la respete. Vull parlar en algú que crega amb mí, que per a motivar-me no li faça falta dir-me tot el que faig mal; si no que em faça confiar amb mi mateix i que crega que sóc capaç de fer les coses bé. Vull parlar amb algú que no vulga que siga perfecte, que vulga que siga jo mateix. Que em diga els meus defectes però que, al mateix temps, aprecie les meves virtuds.

No sé com sempre has sigut capaç de veure algo bò en tot el món. No sé com mai has pogut dir una paraula més alta que altra. No sé com has pogut estar sempre en qualsevol lloc. No sé com has pogut ser tan gran i tan humil al mateix temps. No sé com has pogut fer que sempre estaguera tranquil al teu costat. No sé com podies transmetre eixa seguritat, eixa força, eixa saviesa.

De vegades em pregunte com em veies tú a mí. Però ja no ho sabré mai. Recorde l'últim abraç que et vaig donar... Ja no podies tindret pràcticament en peu i vaig notar tots els ossos de la teva esquena, els teus ulls havien perdut gran part de la seva llum... Però així i tot eren com dos grans fars que almenys, a mí, m'il·luminaven.

De vegades m'enfade amb tú. I sóc el major egoista que pot haver-hi. M'enfade perquè te'n anares. M'enfade perquè no vaig poder abraçar-te una última vegada. M'enfade perquè ja no puc parlar amb tú totes les setmanes. M'enfade perquè et busque al teu lloc i no estàs. M'enfade perquè ja no vaig a escoltar les teves històries mai més. M'enfade perquè ja no puc escoltar la teva veu ronca animant-me. M'enfade perquè ja no pots escoltar-me. M'enfade perquè no sóc capaç de dir-te adèu... I després m'odie a mí mateix per enfadar-me amb tú.

El meu xicotet estel deu estar fos. O tal vegada es va fondre quan te'n anares tú.
 
PD: Adéu avi. T'estime.
PD2: No t'ho he dit mai però... Sempre he pensat que si conseguixc ser tan sols una quinta part del que vas ser tú hauré sigut un bon home.

Gespa humida (II)

Plovia. Així m'ho confirma el cel gris i plé de núvols al sortir de la biblioteca. Estire les cames i em fique a pegar un breu passeig. Com de sovint, el estar sentat tant de rato em fica dels nervis. Automàticament m'encenc un cigarret i pense en quan odies tú eixa costum meva encara que no m'ho digues.

I de sobte els meus pensaments que volen entre els núvols se'n van ben lluny d'aquí cap on estàs tú. Sospire i mire la gespa banyada i un muntó de records amb totes les seves sensacions m'envolta.

No puc evitar mirar la gespa humida. Tal vegada hi ha gent que es pensarà que tot açò va sorgir arrel d'un tonteig previ referent a uns apunts, d'un sopar que ja para lluny... Els dos sabem que s'equivoquen. Que va nàixer en aquesta mateixa gespa que estic jo mirant ara. Esta gespa que ha escoltat les nostres converses (tant les més íntimes susurrades a cau d'orella com aquelles més irrelevants), que ha abrigallat els nostres primers bessos, que ha presenciat el nostre avanç...

Damunt d'aquesta gespa hem parlat de gustos i aficions, d'experiències pasades, de la nostra història individual, d'anhels, de amistats pasades i presents, de somnis, de sentiments... Sobre aquesta gespa ens hem conegut i açò ha anat prenent forma del que és avuí en dia.

Sobre esta gespa ens hem tombat i he anat coneguent la teva forma de ser i de pensar, he aprés a apreciar cada detall de tú, he començat a recòrrer el teu cos i m'he perdut en els teus ulls més d'una vegada... Sobre esta gespa t'he adorat en silenci mentre tú tenies la mirada perduda pensant en les teves coses i jo em limitava a mirar dins dels teus ulls i perdrem en ells. Sobre esta gespa vaig descobrir que t'estime...

Apure l'última calaeta del cigarret i el tire. La gespa està humida i no puc sentar-me. Però tampoc importa. No estàs tú per a tombar-me i recolzar-me sobre les teves cames o el teu pit. No estàs tú per a abraçar-te o acariciar-te el pèl mentre parlem. La gespa de sobte ja no em sembla del mateix color que tenia un any enrere.

Trobe a faltar eixa gespa. I m'encantaria compartir un altre moment sobre ella amb tú encara que fora per tan sols una mil·lèsima de segón. Pintar la gespa per un moment del color que m'agrada recordar.

Mirades.

Sempre he sigut un home de paraules. Sí sí, de paraules, en plural. Sempre he tingut la necessitat de poder definir cadascun dels aspectes de la meva vida. Qualsevol sensació, qualsevol sentiment, qualsevol pensament... Absolutament tot ho convertia en una definició, en un conjunt de paraules que ho definien. I tot allò que no podia expressar amb paraules m'aterrava...

Però tú... No eres de massa paraules. Al principi no puc negar que m'extranyava i em xocava. M'extranyava que puguera estar tan tranquil i agust amb el silenci. Em xocava que no describires absolutament rés amb paraules.

De sobte em vaig adonar que tú tenies altres maneres de descriure les coses. Altres maneres que li pegaven una brutal i soberana pallissa a la meva dialèctica i les teves paraules. Xicotets gestos, un somriure, una caricia, la música... I, sobretot, la teva mirada.

Una mirada que m'ha servit per a conèixer-te. Una mirada que m'ha ensenyat a no tindre por al silenci i a allò que no es pot definir. Una mirada capaç de definir coses a les que ho sóc incapaç de ficar-li nom. Una mirada en la que m'encanta perdrem. Una mirada en la que m'encanta endinsar-me per a inentar aplegar a la teva forma més íntima i aplegar als teus somnis més ocults. Una mirada que m'ha demostrat que, amb tú, sobren les paraules.

Dius que a argumentar et guanye. Que tinc resposta per a pràcticament tot. Però t'equivoques. Amb una sola mirada has destruït, per anomenar-ho d'alguna manera, tota la meva dialèctica i les meves paraules. I sense fer cap ús d'elles.

Saben que s'estimen, sobren les paraules.

Platja.

I un altra despedida sobre l'andana d'un tren. Sembla ja una constant en aquesta història. Una constant que seria genial poder eliminar... Veig el teu semblant entre cansat i trist i sé que tú te n'adones del meu semblant seriós. T'abraçe però evite fer-ho fort ja que sí ho faig tinc por de no poder soltar-te.

No m'agraden les despedides sobre les andanes. Són tristes. Et veig pujar al tren i dessaparèixer entre una multitud de gent desconeguda, de cares llargues, de cares una mica més alegres, de gent pensativa, d'històries. I veig com t'allunyes mitjançant unes vies de les quals no atine a veure ni el principi ni el final. Unes vies que no veig cap on van i de direcció única...

En una sola fracció de segón totes aquelles rialles, caricies, abraços, bessos i altres coses que hem compartit estos últims dies s'esfumen transformant-se de realitat en record (un preciós, tot hi ha que dir-ho) i em colpeja la realitat regida pel Senyor Temps i la Senyora Distància (agh, com els odie...).

Però mentre et trac la llengua amb un mig-somriure quan em dius adèu pense que deuria d'haver-te abraçat fort i no haver deixat que pillares eixe tren. Però no em surt ser tan egoista. Em perc entre els dolços records dels últims dies mentre arranque el cotxe i no puc evitar que se'm dibuixe un somriure.

Una platja. Una platja d'un més d'Abril. Tu a la vorera del mar contemplant la inmensitat de la mar. Amb eixa cara que fas quan et perds entre els teus pensaments més ocults (sí, eixos que jo mai conseguixc ni tan sols tocar amb la punta dels dits) i que jo tant adore. Seria una bona foto per a penjar en el suró de la meva habitació.Seria un bon dia per a recordar. Seria un bon dia per a perdres en qualsevol lloc. Al fi i al cap... Què importa el lloc??

Entre llençols.

El tren s'atura lentament i una odiosa veu de megafonia anuncia la teva parada. Ens fiquem els dos en peu i et bese tendrament per a acomiadar-me. Surts per la porta sense mirar enrere en cap moment...

Em quede de peu i em recolze en la paret del tren mentre observe per la finestra l'oscuritat d'una freda nit de Decembre. Sospire i el meu sospir em porta la teva olor que s'ha quedat impregnada en la meva dessuadora.

Eixa olor rebobina el dia que hem passat junts i recorde un dia genial. Un dia curt però intens. Un dia al que li han faltat algunes hores i una nit. Un dia de pell contra pell, de rialles, de caricies, d'abraços, de bessos. Un dia que ens feia falta tant a tú com a mí. Un dia de "t'estimes" perduts entre llençols.

Em submergisc en els records i em deixe portar, tornant al principi del dia. Si tanque els ulls puc tornar a viure en el record el dia sencer. Tens la capacitat, la "màgia" per anomenar-ho d'alguna manera, de convertir una mirada teva en una paraula, en una expressió, en un sentiment, en una caricia o inclús en un bes... És una cosa que em deixa sense paraules i que m'encanta al mateix temps...

Recorde envoltar-me amb els teus braços, perdre'm entre els teus cabells, abraçar-te amb fermesa però delicadament i dessitjar que no s'acave mai aquest dia tan especial. Recorde observar-te i acariciar-te mentre estàs recolzada sobre el meu pit i pensar que sense cap dubte sóc molt afortunat i que eres preciosa. Recorde recórrer la cartografia del teu cos amb la punta dels dits i buscar els teus llavis amb urgència. Recorde encendre els teus llavis i no pensar en rés més que no sigues tú. Recorde tocar els estels i tremolar. Recorde pensar que anava a trencar-me en 1000 trossos que estàn units gràcies a les teves caricies i bessos.

Em preocupa la distància que ens separa que de vegades pareix insalvable. M'aterra pensar tan sols en la possibilitat de que un dia desaparegues de la meua vida igual que vas entrar en ella: sense fer cap tipus de soroll. M'aterra perdre els bons moments que m'has regalat, la llum dels teus ulls i la seva màgia, a tú.

Però ara no m'importa. Vuic rebobinar el dia i donar-li de nou al "start". Vuic que em busques un lloc, que em trobes una estona. Vuic perdrem de nou amb tú entre llençols i dormir pell contra pell abraçats.

L'odiosa veu de megafonia indica que s'apròxima la meva parada. Ixc a la nit fosca. Fà fred. Plou. Però no m'importa.

Sols m'importa la màgia dels teuls ulls. Continue perdut entre els llençols del teu llit i al meu cap sona una melodia...

La música és un altre llenguatge que ens ajuda a comunicar-nos. "No sé el final d'esta història, jo vull ser esta nit el teu heroi..."