Novembre

"Fou un fred i trist novembre en la tardor del nostre plor."

Un any més i de manera inevitable el calendari ha perdut els seus fulls. Un any més aquestes dates em recorden amb força certes coses que em fan tremolar.

Si em remonte uns quants anys enrere, quan encara era sols un xiquet, puc recordar un dia de molta pluja. De no saber massa bé el que estava passant. De sentir-me perdut i no saber massa bé com actuar. De la meva germana amb poc més d'un anyet sentada al sofà a casa dels meus avis i xarrant-me. I segurament podria recordar el soroll de la pluja d'aquell dia.

Si avance pels raconets de la meva memòria fins a temps no tan llunyans puc recordar l'últim abraç que li vaig donar al meu avi. L'última volta que vaig escoltar la seva veu per telèfon. I després el silenci i una pregunta: "exactament què està passant?".

I avuí els records del fred i trist novembre (tot i que no està siguent un novembre massa fred però aquells sí que ho foren) m'han colpejat amb força amb forma de llàgrimes i amb una sensació de profund silenci. D'estar envoltat del no-res.

La barca

I vaig agafar una barqueta menuda, molt menuda. Em vaig endinsar entre verds i blaus, sense mirar enrere, camí cap a allò que per a mí era desconegut. 

Vaig començar un llarg camí i em vaig trobar amb gent interessant, amb gent irritant, amb gent que m'empenyia a fer grans coses. Em vaig trobar amb tot tipus de barques durant el trajecte i amb tot tipus de gent. D'alguns vaig apendre moltíssim sobre el camí i els seus secrets durant llargues converses sota el sol i els estels, d'altres vaig apendre en una espècie de catarsi coses que no m'agradaven de la meva persona.

A la barqueta vaig plorar i riure. Vaig lluitar contra les inclemències del temps i del camí. Algunes vegades transportava gent i d'altres em deixava transportar. En ocasions mirava el meu aspecte reflectit sobre l'aigua i els records sortien com d'un espill. De tant en tant demanava que el camí fora fàcil i el viatge agradable i d'altres que simplement fera mal i em fera reaccionar. En no poques ocasions vaig tenir tentacions de deixar-me caure i enfonsar-me al fons d'aquell mar però sempre hi havia algú o algo que deia que s'anomenava vida i em feia flotar. 

I, en els moments de lucidesa, tenia la certesa de que en algún moment trobaria l'iceberg que em faria enfonsar-me. O, de que senzillament, estava sobre una barca en mitg del bosc.

Herència

Avui tinc un bloqueig. Podria semblar un bloqueig més de tants altres als que m'he tingut que enfrontar durant este curs. Però no.

Entre tantes i tantes lletres, gràfiques i taules que componen un TFG aplega un moment que és inevitable pensar en els agraïments que es solen ficar. Tutors, professors, familia, amics, companys... Jo tenia pensat ficar un simple "Para toda aquella gente estimulante o irritante que nos empuja a hacer grandes cosas o, simplemente, cosas." però era inevitable que aparegueres tu al meu cap.

I ha sigut dolorós, esguinçador i d'un sentiment tan humà que dol. Jo mai he tingut por a la meva mort però sí a la dels que m'envolten. Sí a la teva. Era conscient de que podia passar i les circumstàncies que t'envoltaven en aquells moments eren indicadors de que aplegava el moment, de que tenia que dir-te adéu. 

No vaig ser capaç de dir-te adéu. I, a dia d'avui, tampoc ho sóc. O almenys no ho era fins que una breu consciència m'ha colpejat.

Sóc el net d'un gran arbre que refrescava, donava ombra i va conseguir créixer a pesar de les circumstàncies. Sóc el fill d'una branca d'eixe arbre; una branca forta que ha conseguit resistir les pluges, vendavals, plagues i demés. Sóc un fruit de la llavor que vas sembrar.

Gràcies per totes aquelles històries, gràcies per compartir els teus pensaments amb mí, gràcies per ensenyar-me a alçar-me cada vegada que m'ensopegava i besava el sòl, gràcies per aquells berenars després de l'escola, gràcies per donar-me algú a qui intentar emular, gràcies per la calma que aportava la teva veu ronca, gràcies per ensenyar-me el valor del silenci, gràcies per ensenyar-me el valor de la paraula, gràcies per sembrar al meu cap d'infant inquietuts i valors... 

Gràcies per totes eixes coses que formen part de la teva herència. 

Abisme

Em va costar. Però, una vegada em vaig fer l'ànim, em vaig llençar al més profund dels abismes... Tal vegada no era del tot correcte però en eixe moment era el que més necessitava. 

I ara que note com m'enfonse poc a poc començe a tindre dubtes. Tal vegada l'aigua gèlida és la responsable d'obrir-me els ulls. O és això que anomenem maurar. Cap la possibilitat de que és un dany col·lateral de sentir-se trencat per culpa de reprimir totes eixes coses que havera cridat al buit. Perdre la convicció, la capacitat de transmetre i el teu centre.

Últimament el pensament de no poder més es repeteïx amb una freqüència sorprenent. És un pensament breu que dura fins a rebre una altra ona de l'abisme en el qual ara m'enfonse lentament. És com si la sacsejada que aquesta em provoca em murmurara a cau d'orella un "Tu pots, jo et faré esclatar." I és ahí quan pense que sóc afortunat d'haver trobat el abisme i haver-me llençat a ell. Que és genial, meravellós i tremendament oportú poder tancar els ulls i deixar-me dur, viure-ho en la meva pròpia carn en tant de limitar-me a imaginar-ho.

Perquè tenim la sort d'estar bojos i pensar que les coses són més divertides si són complicades, ens canvien per dins, són estranyes i mosseguen tan fort que fan mal. I per això, a pesar de que sé que en algún moment se m'inundaran els pulmons, pense permitir-ho i ja veuré si sóc capaç de buscar motius per a justificar-me. No obstant, una part de mí dessitja no ser capaç de fer-ho. Li llevaria tot l'encant.

Trencar esquemes

Ell era una persona amb les idees clares. Tal vegada li pegava alguna volta de més a les coses però això havia resultat en una mena d'esquema mental amb els seus principis i prioritats. O això pensava ell.

Com en qualsevol bona història ella va aparèixer del no-res, de sobte. Segurament s'haurien creuat amb anterioritat i simplement no s'havien prestat atenció. Però el primer encontre fou aquell en el que per primera vegada realment es miraren. A partir d'eixe instant les revolucions del seu cap es van reduir i, per tant, el número de voltes que li pegava a les coses. 

Ella desconectava del seu voltant i conectava d'una manera tan íntima amb si mateixa que ell va aplegar a sospitar que cap persona es coneixia tant com ho feia ella. Era algú tan contradictoriament bèstia que resultaba d'una tendresa indescriptible. Era capaç de carregar-se amb un simple gest qualsevol rutina... Sense cap dubte, allò que la feia tan especial era que en aquest món de lligams semblava algú totalment lliure i salvatge; un conjunt de detalls infinitesimalment menuts que, inexplicablement, formaven tot un univers.

Per la seva part ell volia ser el seu company d'aventures. A vegades volia estrellar-se violentament contra ella i altres simplement estar en silenci al seu costat. Ell l'observava trencar els seus esquemes un darrere de l'altre però, sorprenentment, no li importava.

No obstant, una pregunta li venia al cap una i altra vegada... Per què siguent la generació que no té por a creuar la carretera amb els semàfors en roig (és a dir, uns "ionkis de l'adrenalina") som també la que té por a estimar?

Dóna't l'oportunitat.

Dóna't l'oportunitat de perseguir un somni, d'abraçar-lo. De fer tot allò que la inmensa majoria del teu voltat creuen que no eres capaç de fer. Dóna't l'oportunitat d'equivocar-te. D'acceptar els teus errors i respondre per ells. D'equivocar-te una vegada, dues, tantes com siguen necessàries per tal d'aconseguir el teu objectiu. De colpejar-te contra la mateixa pedra tantes vegades que al final la teva satisfacció siga major per poder alçar-te després de cada caiguda que per conseguir evitar la pedra. D'apendre que la vida colpeja una i altra vegada i que ningú colpeja més fort que la vida però no perdre l'esperit de lluita per molt que els anys passen.

Dona't l'oportunitat de deixar de representar un paper en una funció. Dóna't l'oportunitat de tindre valor, de plorar i riure obertament. D'arriscar-te, de mostrar-te obertament tal i com eres sense por als comentaris del tipus "Has canviat". Tal vegada eixe tipus de comentaris sols demostren que mai t'han conegut realment. O, pitjor encara, que mai has deixat que pràcticament ningú et conega tal i com eres.

Dóna't l'oportunitat d'exclamar "Què bé!". De ficar a prova les teves capacitats i intentar superar-te. De passar d'imaginar com serien les coses a estudiar-les en detall. De provar tots els teus sentits excepte el del ridícul. De desfer-te d'eixe sentit.

Dóna't l'oportunitat d'estimar. Sí, d'estimar. Per què no? Però d'estimar sense por. De confiar i respectar. De continuar avançant però al costat d'un altra persona.

Dóna't una oportunitat. Almenys una oportunitat més. Tal vegada eixa siga la teva oportunitat.

Reis d'un estiu efímer.

I, un any més, torne a les andanes. Si en agún moment he pensat que quedava lluny aquest moment avuí m'he adonat de que realment l'andana ens esperava en passar l'estiu. Freda, trista, poètica, plena de gent però buida de vida.

I, un any més, ens hem acomiadat a l'andana una vesprada de diumenge. Hem canviat un passeig per la platja per un trajecte silenciós cap a l'estació. Hem canviat unes borles al sofà per uns petons amb un regust amarg. Hem canviat les caricies més íntimes per un abraç el qual, malgrat que cap dels dos vol trencar-lo, la vinguda del tren ens obliga a fer-ho. Hem canviat que se'ns fera tard al llit pels horaris i els malabarismes que estem obligats a fer per tal de quadrar-los. Hem canviat el colors càlids i vius de l'estiu per la tonalitat de grisos de les andanes. Ens hem allunyat d'elles tant com hem pogut però aquestes han continuat aquí, esperant-nos.

La teva mirada em diu que siga fort mentre els teus llavis em prometen que tornaràs tan pronte com et siga possible. I jo somric intentant dissimular que em fà molta ràbia que te'n vages... Però, per molta ràbia que senta no puc evitar fer el que esperes de mí: somriure de veritat i pegar-te un últim abraç.

Trobaré a faltar quan caminàvem sense cap rumb. Trobaré a faltar oblidar el rellotge a casa i que aquest no marcara un compte enrere. Trobaré a faltar tindre tots els dies l'olor de la teva pell pegada a la meva. Trobaré a faltar tot allò que tu ja saps i que no cal dir...

Hem sigut reis durant uns dies. Reis d'un estiu efímer però... Reis al cap i a la fi. Hem fet nostre l'estiu i això no ens ho pot llevar ningú. Hem sigut el tu, el jo i el nosaltres. I seguim sent-ho. Sobreviure forma part de la nostra essència, fer malabars ja és en nosaltres una qualitat quasi innata.

Encara queda molt per escriure. No puc dir que haja perdut la por. Almenys no del tot. Però pas a pas acurtem la distància, tornen les nits al pis de La Plana, tornen els caps de setmana de cremar-los amb urgència, tornen les nits d'amagar-nos baix una manta, tornen els meus viatges per les andanes cap on tu estigues, torna el aprofitar la més mínima oportunitat, torna el moment de anar acumulant entre setmana totes les nostres ganes i concentrar-les en únicament un parell de dies.

 Algunes coses venen, altres se'n van. No tinc pressa. Nosaltres ens quedem.

Avuí no tinc cap dubte. Avuí t'estime encara més.