Ell era una persona amb les idees clares. Tal vegada li pegava alguna volta de més a les coses però això havia resultat en una mena d'esquema mental amb els seus principis i prioritats. O això pensava ell.
Com en qualsevol bona història ella va aparèixer del no-res, de sobte. Segurament s'haurien creuat amb anterioritat i simplement no s'havien prestat atenció. Però el primer encontre fou aquell en el que per primera vegada realment es miraren. A partir d'eixe instant les revolucions del seu cap es van reduir i, per tant, el número de voltes que li pegava a les coses.
Ella desconectava del seu voltant i conectava d'una manera tan íntima amb si mateixa que ell va aplegar a sospitar que cap persona es coneixia tant com ho feia ella. Era algú tan contradictoriament bèstia que resultaba d'una tendresa indescriptible. Era capaç de carregar-se amb un simple gest qualsevol rutina... Sense cap dubte, allò que la feia tan especial era que en aquest món de lligams semblava algú totalment lliure i salvatge; un conjunt de detalls infinitesimalment menuts que, inexplicablement, formaven tot un univers.
No obstant, una pregunta li venia al cap una i altra vegada... Per què siguent la generació que no té por a creuar la carretera amb els semàfors en roig (és a dir, uns "ionkis de l'adrenalina") som també la que té por a estimar?
No hay comentarios:
Publicar un comentario