Reis d'un estiu efímer.

I, un any més, torne a les andanes. Si en agún moment he pensat que quedava lluny aquest moment avuí m'he adonat de que realment l'andana ens esperava en passar l'estiu. Freda, trista, poètica, plena de gent però buida de vida.

I, un any més, ens hem acomiadat a l'andana una vesprada de diumenge. Hem canviat un passeig per la platja per un trajecte silenciós cap a l'estació. Hem canviat unes borles al sofà per uns petons amb un regust amarg. Hem canviat les caricies més íntimes per un abraç el qual, malgrat que cap dels dos vol trencar-lo, la vinguda del tren ens obliga a fer-ho. Hem canviat que se'ns fera tard al llit pels horaris i els malabarismes que estem obligats a fer per tal de quadrar-los. Hem canviat el colors càlids i vius de l'estiu per la tonalitat de grisos de les andanes. Ens hem allunyat d'elles tant com hem pogut però aquestes han continuat aquí, esperant-nos.

La teva mirada em diu que siga fort mentre els teus llavis em prometen que tornaràs tan pronte com et siga possible. I jo somric intentant dissimular que em fà molta ràbia que te'n vages... Però, per molta ràbia que senta no puc evitar fer el que esperes de mí: somriure de veritat i pegar-te un últim abraç.

Trobaré a faltar quan caminàvem sense cap rumb. Trobaré a faltar oblidar el rellotge a casa i que aquest no marcara un compte enrere. Trobaré a faltar tindre tots els dies l'olor de la teva pell pegada a la meva. Trobaré a faltar tot allò que tu ja saps i que no cal dir...

Hem sigut reis durant uns dies. Reis d'un estiu efímer però... Reis al cap i a la fi. Hem fet nostre l'estiu i això no ens ho pot llevar ningú. Hem sigut el tu, el jo i el nosaltres. I seguim sent-ho. Sobreviure forma part de la nostra essència, fer malabars ja és en nosaltres una qualitat quasi innata.

Encara queda molt per escriure. No puc dir que haja perdut la por. Almenys no del tot. Però pas a pas acurtem la distància, tornen les nits al pis de La Plana, tornen els caps de setmana de cremar-los amb urgència, tornen les nits d'amagar-nos baix una manta, tornen els meus viatges per les andanes cap on tu estigues, torna el aprofitar la més mínima oportunitat, torna el moment de anar acumulant entre setmana totes les nostres ganes i concentrar-les en únicament un parell de dies.

 Algunes coses venen, altres se'n van. No tinc pressa. Nosaltres ens quedem.

Avuí no tinc cap dubte. Avuí t'estime encara més.