La del "post-it"

Avuí ha sigut un mal dia. Un d'estos que aplegues a casa després de les classes, tires la motxilla a qualsevol lloc que estiga lluny de tu i et deixes caure al llit amb l'única intenció de tancar els ulls i plorar.

No obstant, he decidit ficar-me davant d'un full en blanc i vomitar totes les meves preocupacions, frustracions i pors com si això em permitira desfer-me de tot allò que no vull dins del meu cap. Però un bloquet d'estos de "post-it" m'han fet recordar certa persona i certa història...

Era un dia molt semblant al d'avuí quan una amiga em va parlar pel whatsapp amb la intenció de saber de mí. Bé, realment no sabria dir si era una amiga. Era una d'estes persones que de sobte irrompen en la teva vida, et trenquen els esquemes, et qüestionen les idees amb una naturalitat i educació increïbles, et fan mirar per damunt dels teus propis murs i únicament quan s'han assegurat de que t'han sembrat totes les inquietuts que tenien en la seva mà se'n van. Una d'estes persones amb les que parles molt poc però cada conversa et permet pensar durant dies sobre si realment estàs siguent qui volies ser.

No tenia ganes de parlar amb ningú i li ho vaig intentar explicar amb tota la sinceritat que et poden permetre les xarxes socials però em va respondre dient que si puguera salvar la distància física que hi havia entre nosaltres en eixos moments ja estaria tocant a la meva port amb dues cervesses ben fredes, que li contara el que em passava. I davant de tal argument no em vaig poder resistir, li vaig vomitar a ella totes les meves preocupacions, una darrere d'altra. 

No sé si el que em va respondre ho havia llegit d'algún lloc, li ho havien dit a ella o se li va ocórrer al instant però les seves paraules foren les següents: 

<<Las papeletas amarillas simbolizan días de mierda y tenemos un cubo enorme lleno de ellas. Si te pones una de ellas en un lugar visible todo lo que digas te lo perdono.>>

Eixes dues frases, per tontes que puguen semblar, van conseguir que m'animara. I, per això, ara mateix estic escrivint açò amb un "post-it" pegat baix de l'ull i un somriure a la cara. Un simple "post-it" pot ser la cosa més oportuna del món.

Hauràs de disculpar-me

Hauràs de disculpar-me. A mí i a la meva mania d'agrair-te la cosa més menuda. A la manera d'aprofitar qualsevol excusa per a establir conversa i, amb sort, conèixer una miqueta més de la teva història.

Hauràs de disculpar-me per alegrar-me de que em digues estúpid i de caminar al teu costat amb peus de plom. Per no saber massa bé com actuar. També et dec demanar disculpes per tindre por i per mossegar-me la llengua. Tal vegada allò que em fa por sóc jo. 

Hauràs de disculpar-me per la meva curiositat. Per no imaginar el que amagues baix de la roba però sí allò que amagues al raconet més profund i privat de tu mateixa. I per voler trobar-ho com si fos una mena de cerca del tresor, donant-li la importància que es mereix. Que és molta. Per voler trobat-te allí i dir-te "Vinga! Anem a veure l'exterior. T'acompanye." Hauràs de disculpar-me ja que tot açò sembla complicar les coses molt més del que jo havera desitjat per a tu.

I, finalment, hauràs de disculpar-me per açò i més però sobretot per no complir allò d'evitar les disculpes de peu de plom.

Novembre

"Fou un fred i trist novembre en la tardor del nostre plor."

Un any més i de manera inevitable el calendari ha perdut els seus fulls. Un any més aquestes dates em recorden amb força certes coses que em fan tremolar.

Si em remonte uns quants anys enrere, quan encara era sols un xiquet, puc recordar un dia de molta pluja. De no saber massa bé el que estava passant. De sentir-me perdut i no saber massa bé com actuar. De la meva germana amb poc més d'un anyet sentada al sofà a casa dels meus avis i xarrant-me. I segurament podria recordar el soroll de la pluja d'aquell dia.

Si avance pels raconets de la meva memòria fins a temps no tan llunyans puc recordar l'últim abraç que li vaig donar al meu avi. L'última volta que vaig escoltar la seva veu per telèfon. I després el silenci i una pregunta: "exactament què està passant?".

I avuí els records del fred i trist novembre (tot i que no està siguent un novembre massa fred però aquells sí que ho foren) m'han colpejat amb força amb forma de llàgrimes i amb una sensació de profund silenci. D'estar envoltat del no-res.

La barca

I vaig agafar una barqueta menuda, molt menuda. Em vaig endinsar entre verds i blaus, sense mirar enrere, camí cap a allò que per a mí era desconegut. 

Vaig començar un llarg camí i em vaig trobar amb gent interessant, amb gent irritant, amb gent que m'empenyia a fer grans coses. Em vaig trobar amb tot tipus de barques durant el trajecte i amb tot tipus de gent. D'alguns vaig apendre moltíssim sobre el camí i els seus secrets durant llargues converses sota el sol i els estels, d'altres vaig apendre en una espècie de catarsi coses que no m'agradaven de la meva persona.

A la barqueta vaig plorar i riure. Vaig lluitar contra les inclemències del temps i del camí. Algunes vegades transportava gent i d'altres em deixava transportar. En ocasions mirava el meu aspecte reflectit sobre l'aigua i els records sortien com d'un espill. De tant en tant demanava que el camí fora fàcil i el viatge agradable i d'altres que simplement fera mal i em fera reaccionar. En no poques ocasions vaig tenir tentacions de deixar-me caure i enfonsar-me al fons d'aquell mar però sempre hi havia algú o algo que deia que s'anomenava vida i em feia flotar. 

I, en els moments de lucidesa, tenia la certesa de que en algún moment trobaria l'iceberg que em faria enfonsar-me. O, de que senzillament, estava sobre una barca en mitg del bosc.

Herència

Avui tinc un bloqueig. Podria semblar un bloqueig més de tants altres als que m'he tingut que enfrontar durant este curs. Però no.

Entre tantes i tantes lletres, gràfiques i taules que componen un TFG aplega un moment que és inevitable pensar en els agraïments que es solen ficar. Tutors, professors, familia, amics, companys... Jo tenia pensat ficar un simple "Para toda aquella gente estimulante o irritante que nos empuja a hacer grandes cosas o, simplemente, cosas." però era inevitable que aparegueres tu al meu cap.

I ha sigut dolorós, esguinçador i d'un sentiment tan humà que dol. Jo mai he tingut por a la meva mort però sí a la dels que m'envolten. Sí a la teva. Era conscient de que podia passar i les circumstàncies que t'envoltaven en aquells moments eren indicadors de que aplegava el moment, de que tenia que dir-te adéu. 

No vaig ser capaç de dir-te adéu. I, a dia d'avui, tampoc ho sóc. O almenys no ho era fins que una breu consciència m'ha colpejat.

Sóc el net d'un gran arbre que refrescava, donava ombra i va conseguir créixer a pesar de les circumstàncies. Sóc el fill d'una branca d'eixe arbre; una branca forta que ha conseguit resistir les pluges, vendavals, plagues i demés. Sóc un fruit de la llavor que vas sembrar.

Gràcies per totes aquelles històries, gràcies per compartir els teus pensaments amb mí, gràcies per ensenyar-me a alçar-me cada vegada que m'ensopegava i besava el sòl, gràcies per aquells berenars després de l'escola, gràcies per donar-me algú a qui intentar emular, gràcies per la calma que aportava la teva veu ronca, gràcies per ensenyar-me el valor del silenci, gràcies per ensenyar-me el valor de la paraula, gràcies per sembrar al meu cap d'infant inquietuts i valors... 

Gràcies per totes eixes coses que formen part de la teva herència. 

Abisme

Em va costar. Però, una vegada em vaig fer l'ànim, em vaig llençar al més profund dels abismes... Tal vegada no era del tot correcte però en eixe moment era el que més necessitava. 

I ara que note com m'enfonse poc a poc començe a tindre dubtes. Tal vegada l'aigua gèlida és la responsable d'obrir-me els ulls. O és això que anomenem maurar. Cap la possibilitat de que és un dany col·lateral de sentir-se trencat per culpa de reprimir totes eixes coses que havera cridat al buit. Perdre la convicció, la capacitat de transmetre i el teu centre.

Últimament el pensament de no poder més es repeteïx amb una freqüència sorprenent. És un pensament breu que dura fins a rebre una altra ona de l'abisme en el qual ara m'enfonse lentament. És com si la sacsejada que aquesta em provoca em murmurara a cau d'orella un "Tu pots, jo et faré esclatar." I és ahí quan pense que sóc afortunat d'haver trobat el abisme i haver-me llençat a ell. Que és genial, meravellós i tremendament oportú poder tancar els ulls i deixar-me dur, viure-ho en la meva pròpia carn en tant de limitar-me a imaginar-ho.

Perquè tenim la sort d'estar bojos i pensar que les coses són més divertides si són complicades, ens canvien per dins, són estranyes i mosseguen tan fort que fan mal. I per això, a pesar de que sé que en algún moment se m'inundaran els pulmons, pense permitir-ho i ja veuré si sóc capaç de buscar motius per a justificar-me. No obstant, una part de mí dessitja no ser capaç de fer-ho. Li llevaria tot l'encant.

Trencar esquemes

Ell era una persona amb les idees clares. Tal vegada li pegava alguna volta de més a les coses però això havia resultat en una mena d'esquema mental amb els seus principis i prioritats. O això pensava ell.

Com en qualsevol bona història ella va aparèixer del no-res, de sobte. Segurament s'haurien creuat amb anterioritat i simplement no s'havien prestat atenció. Però el primer encontre fou aquell en el que per primera vegada realment es miraren. A partir d'eixe instant les revolucions del seu cap es van reduir i, per tant, el número de voltes que li pegava a les coses. 

Ella desconectava del seu voltant i conectava d'una manera tan íntima amb si mateixa que ell va aplegar a sospitar que cap persona es coneixia tant com ho feia ella. Era algú tan contradictoriament bèstia que resultaba d'una tendresa indescriptible. Era capaç de carregar-se amb un simple gest qualsevol rutina... Sense cap dubte, allò que la feia tan especial era que en aquest món de lligams semblava algú totalment lliure i salvatge; un conjunt de detalls infinitesimalment menuts que, inexplicablement, formaven tot un univers.

Per la seva part ell volia ser el seu company d'aventures. A vegades volia estrellar-se violentament contra ella i altres simplement estar en silenci al seu costat. Ell l'observava trencar els seus esquemes un darrere de l'altre però, sorprenentment, no li importava.

No obstant, una pregunta li venia al cap una i altra vegada... Per què siguent la generació que no té por a creuar la carretera amb els semàfors en roig (és a dir, uns "ionkis de l'adrenalina") som també la que té por a estimar?