Abisme

Em va costar. Però, una vegada em vaig fer l'ànim, em vaig llençar al més profund dels abismes... Tal vegada no era del tot correcte però en eixe moment era el que més necessitava. 

I ara que note com m'enfonse poc a poc començe a tindre dubtes. Tal vegada l'aigua gèlida és la responsable d'obrir-me els ulls. O és això que anomenem maurar. Cap la possibilitat de que és un dany col·lateral de sentir-se trencat per culpa de reprimir totes eixes coses que havera cridat al buit. Perdre la convicció, la capacitat de transmetre i el teu centre.

Últimament el pensament de no poder més es repeteïx amb una freqüència sorprenent. És un pensament breu que dura fins a rebre una altra ona de l'abisme en el qual ara m'enfonse lentament. És com si la sacsejada que aquesta em provoca em murmurara a cau d'orella un "Tu pots, jo et faré esclatar." I és ahí quan pense que sóc afortunat d'haver trobat el abisme i haver-me llençat a ell. Que és genial, meravellós i tremendament oportú poder tancar els ulls i deixar-me dur, viure-ho en la meva pròpia carn en tant de limitar-me a imaginar-ho.

Perquè tenim la sort d'estar bojos i pensar que les coses són més divertides si són complicades, ens canvien per dins, són estranyes i mosseguen tan fort que fan mal. I per això, a pesar de que sé que en algún moment se m'inundaran els pulmons, pense permitir-ho i ja veuré si sóc capaç de buscar motius per a justificar-me. No obstant, una part de mí dessitja no ser capaç de fer-ho. Li llevaria tot l'encant.

Trencar esquemes

Ell era una persona amb les idees clares. Tal vegada li pegava alguna volta de més a les coses però això havia resultat en una mena d'esquema mental amb els seus principis i prioritats. O això pensava ell.

Com en qualsevol bona història ella va aparèixer del no-res, de sobte. Segurament s'haurien creuat amb anterioritat i simplement no s'havien prestat atenció. Però el primer encontre fou aquell en el que per primera vegada realment es miraren. A partir d'eixe instant les revolucions del seu cap es van reduir i, per tant, el número de voltes que li pegava a les coses. 

Ella desconectava del seu voltant i conectava d'una manera tan íntima amb si mateixa que ell va aplegar a sospitar que cap persona es coneixia tant com ho feia ella. Era algú tan contradictoriament bèstia que resultaba d'una tendresa indescriptible. Era capaç de carregar-se amb un simple gest qualsevol rutina... Sense cap dubte, allò que la feia tan especial era que en aquest món de lligams semblava algú totalment lliure i salvatge; un conjunt de detalls infinitesimalment menuts que, inexplicablement, formaven tot un univers.

Per la seva part ell volia ser el seu company d'aventures. A vegades volia estrellar-se violentament contra ella i altres simplement estar en silenci al seu costat. Ell l'observava trencar els seus esquemes un darrere de l'altre però, sorprenentment, no li importava.

No obstant, una pregunta li venia al cap una i altra vegada... Per què siguent la generació que no té por a creuar la carretera amb els semàfors en roig (és a dir, uns "ionkis de l'adrenalina") som també la que té por a estimar?

Dóna't l'oportunitat.

Dóna't l'oportunitat de perseguir un somni, d'abraçar-lo. De fer tot allò que la inmensa majoria del teu voltat creuen que no eres capaç de fer. Dóna't l'oportunitat d'equivocar-te. D'acceptar els teus errors i respondre per ells. D'equivocar-te una vegada, dues, tantes com siguen necessàries per tal d'aconseguir el teu objectiu. De colpejar-te contra la mateixa pedra tantes vegades que al final la teva satisfacció siga major per poder alçar-te després de cada caiguda que per conseguir evitar la pedra. D'apendre que la vida colpeja una i altra vegada i que ningú colpeja més fort que la vida però no perdre l'esperit de lluita per molt que els anys passen.

Dona't l'oportunitat de deixar de representar un paper en una funció. Dóna't l'oportunitat de tindre valor, de plorar i riure obertament. D'arriscar-te, de mostrar-te obertament tal i com eres sense por als comentaris del tipus "Has canviat". Tal vegada eixe tipus de comentaris sols demostren que mai t'han conegut realment. O, pitjor encara, que mai has deixat que pràcticament ningú et conega tal i com eres.

Dóna't l'oportunitat d'exclamar "Què bé!". De ficar a prova les teves capacitats i intentar superar-te. De passar d'imaginar com serien les coses a estudiar-les en detall. De provar tots els teus sentits excepte el del ridícul. De desfer-te d'eixe sentit.

Dóna't l'oportunitat d'estimar. Sí, d'estimar. Per què no? Però d'estimar sense por. De confiar i respectar. De continuar avançant però al costat d'un altra persona.

Dóna't una oportunitat. Almenys una oportunitat més. Tal vegada eixa siga la teva oportunitat.

Reis d'un estiu efímer.

I, un any més, torne a les andanes. Si en agún moment he pensat que quedava lluny aquest moment avuí m'he adonat de que realment l'andana ens esperava en passar l'estiu. Freda, trista, poètica, plena de gent però buida de vida.

I, un any més, ens hem acomiadat a l'andana una vesprada de diumenge. Hem canviat un passeig per la platja per un trajecte silenciós cap a l'estació. Hem canviat unes borles al sofà per uns petons amb un regust amarg. Hem canviat les caricies més íntimes per un abraç el qual, malgrat que cap dels dos vol trencar-lo, la vinguda del tren ens obliga a fer-ho. Hem canviat que se'ns fera tard al llit pels horaris i els malabarismes que estem obligats a fer per tal de quadrar-los. Hem canviat el colors càlids i vius de l'estiu per la tonalitat de grisos de les andanes. Ens hem allunyat d'elles tant com hem pogut però aquestes han continuat aquí, esperant-nos.

La teva mirada em diu que siga fort mentre els teus llavis em prometen que tornaràs tan pronte com et siga possible. I jo somric intentant dissimular que em fà molta ràbia que te'n vages... Però, per molta ràbia que senta no puc evitar fer el que esperes de mí: somriure de veritat i pegar-te un últim abraç.

Trobaré a faltar quan caminàvem sense cap rumb. Trobaré a faltar oblidar el rellotge a casa i que aquest no marcara un compte enrere. Trobaré a faltar tindre tots els dies l'olor de la teva pell pegada a la meva. Trobaré a faltar tot allò que tu ja saps i que no cal dir...

Hem sigut reis durant uns dies. Reis d'un estiu efímer però... Reis al cap i a la fi. Hem fet nostre l'estiu i això no ens ho pot llevar ningú. Hem sigut el tu, el jo i el nosaltres. I seguim sent-ho. Sobreviure forma part de la nostra essència, fer malabars ja és en nosaltres una qualitat quasi innata.

Encara queda molt per escriure. No puc dir que haja perdut la por. Almenys no del tot. Però pas a pas acurtem la distància, tornen les nits al pis de La Plana, tornen els caps de setmana de cremar-los amb urgència, tornen les nits d'amagar-nos baix una manta, tornen els meus viatges per les andanes cap on tu estigues, torna el aprofitar la més mínima oportunitat, torna el moment de anar acumulant entre setmana totes les nostres ganes i concentrar-les en únicament un parell de dies.

 Algunes coses venen, altres se'n van. No tinc pressa. Nosaltres ens quedem.

Avuí no tinc cap dubte. Avuí t'estime encara més.

El dia del Koala.

Agafa el calendari i tria un dia. El que vulgues. No importa el mes, no importa quin dia de la setmana siga o si cau en cap de setmana o no. 

Agafem eixe dia decidit per tu i convertim-lo en el nostre dia. Dediquem eixe dia únicament per a nosaltres. És molt senzill, podem fer-ho. Dediquem eixe dia a a fer nostra la ciutat, a passejar pels carrers sense cap tipus de pressa, a pendre algo per ahí mentre xarrem de les coses més estúpides, a investigar cada racó de la ciutat agafats de la cintura, a deixar en cada lloc de la ciutat trossets de nosaltres per a després poder reviure mentalment l'experiència arreplegant-los. A mostrar un somriure enorme i que la gent es pregunte si estem bojos. Dediquem eixe dia a donar-li un poc de color a un poble gris. A tornar a casa amb presses per voler refugiar-nos al llit...

Dediquem eixe dia a apropiar-nos del sofà armats d'una manta, roses i una pel·lícula. A menjar junts mentre xarrem de les coses quotidianes del dia a dia. A quedar-nos abraçats al sofà mirant-nos en silenci. A col·locarnos de la manera més còmoda possible, en la que més prop puga'm estar i en la que la manta ens tape als dos. A acariciar-nos mentre la pel·lícula ens conta la seva història. A buscar el nostre propi calor baix la manta. A no adonar-se'n de que ja ha acabat la peli...

Dediquem eixe dia a dutxar-nos els dos junts. A jugar a despullar-nos l'un a l'altre sense presses. A abraçar-nos nus davant l'espill i somriure al veure la imatge reflexada. A riure mentre ens tirem aigua l'un a l'altre. A mimar cada racó dels nostres cossos. A ensabonar-nos mutuament de manera lenta, convertint-ho en una sessió de carícies de aigua i sabó. A besar-nos amb els ulls tancats sota el doll d'aigua calenta...

Dediquem eixe dia a perdre'ns entre llençols. A declarar-nos la guerra sabent que seràs la vencedora. Xarrem ficats al llit l'un al costat de l'altre de tot i de rés, riguem per qualsevol tonteria. Recolzem-nos per torns l'un en l'altre i somiem amb els ulls oberts. Memoritzem emprant solament el tacte cada racó de nosaltres. Mirem-nos als ulls i eliminem les paraules de la conversa. Siguem nosaltres mateixa. Tanca els ulls i deixa'm recórrer el teu cos amb els llavis. Deixem-nos portar. Compossem una melodia únicament amb el soroll de la nostra respiraciò i els nostres gemecs. Improvisem...

Deixa'm mirar com poc a poc et dorms. I deixa'm dormir-me escoltant la teva respiració. Deixa'm susurrar-te a cau d'orella que t'estime. I, abraçats com un koala a una rama d'eucalipte, somiem amb superar al dia següent el dia que acabem de viure. I, per aquesta manera de dormir, anomenem-lo "el dia del Koala".

Començarem a escriure una història sobre la gespa. Et vaig declarar la guerra, vaig perdre i em vaig unir a tu per a conquerir el llit. Cada setmana li guanyem una partida d'escacs a les andanes. Ara agafem el dia del Koala i fem-li un "copia i engantxa" convertint la resta dels dies en un com eixe. Si hem pogut fer tot l'altre... Per què no anem a poder també conquerir el calendari?

Incondicional.

Fa uns dies vaig tenir un somni. Un somni trist, terrible, gris, aterridor. No l'he pogut recordar tot però... Semblava tan nítid i tan real... 

Una vegada més estàvem a aquella andana de tren. Aquella andana perduda entre dos pobles. Aquella andana que havia vist més despedides que reencontres. Aquella andana que tantes paraules havia escoltat i on altres tantes no s'havien dit. Almenys no amb la veu. 

I aquesta vegada tornava a ser per una despedida, com quasi totes les vesprades de diumenge. Els dos estàvem en silenci. Ens miràvem amb els ulls tristos. Aquella maleïda andana es menjava totes les nostres paraules. I feia mal.

Observaves amb la mirada perduda la petita pantalla on apareixen reflectits els horaris del tren. Jo t'observava a tu. I no entenia rés de rés. De sobte et giraves cara a mi i em deies que el teu tren era a punt de passar. Ens abraçavem amb una força inusual mentre dues llàgrimes eixien dels meus ulls sense demanar-me permís. Et besava. Et deia "t'estime" a cau d'orella. Però tu no em responies ni el bes ni la paraula. En lloc de tornar-me el bes creuaves a l'altra banda amb l'instrument penjat a l'esquena i arrossegant la maleta amb una mà.

El tren feu la seva parada i començà a pujar gent que jo ja coneixia d'abans. Amics d'infància que feia molt que no veia, companys d'universitat que van acabar canviant-se de carrera i d'universitat, gent que m'havia marcat encara que el seu pas per la meva vida fou breu i fugaç, els meus difuns avis agafats del braç... T'aturaves davant del tren i, allí, a l'altra banda de l'andana, et quedaves mirant-me. Intentaves dir-me algo sense paraules però jo, una vegada més, no entenia. De sobte, l'estrident megafonia pròpia de les estacions anunciava la marxa del teu tren amb unes paraules que semblaven disparades a frec de roba contra el meu pit: <<El tren destinaciò a "Molt Lluny d'Aquí" situat a l'andana "Adèu" està a punt d'efectuar la seva sortida. Aquest tren és tan sols d'anada.>> Amb una última mirada trista carregada de significat pujaves al tren i jo observava sense poder fer rés com aquest s'allunyava lentament de l'andana...

I jo, en una andana totalment deserta, comprenia. I jo, en un món de color de gris, susurrava un t'estime que s'emportava el vent...

Però no tinc por. No em preocupa aquest estrany malson. Si m'havera despertat al teu costat just després del somni m'haveres donat un abraç per a dir-me que no te n'has anat.

Perquè tu i jo hem conquerit els continents situats als nostres respectius llits. Perquè ens hem declarat la guerra i els dos hem sigut vencedors. Perquè sobre la gespa d'una universitat començà a escriure's aquesta història. Perquè mai canviarà la forma com ens vam tocar per primera vegada. Perquè sempre que podem intentem trencar una mica el karma. Perquè compartim minuts que apenes sembles un instant, però també dies que semblen eternitats. Perquè al contrari del que canten els "Manel" tu i jo sí que ens hem banyat junts al mar. Perquè estem sobrevivint, junts, a tot açò. Perquè em cremes poc a poc mantenint viva la flama que dona calor. Perquè som un però som tres: "tu", al "jo" i "nosaltres". Perquè no poques han sigut les vegades que se'ns ha escapat alguna llagrimeta. I moltes altres les que volent plorar ens hem fet riure.

I perquè tots els motius d'abans són tan sols una excusa per a demostrar que desvarie i per a dir-te una vegada més que t'estime. De manera incondicional. I si tu em dius que tot anirà bé, jo no ho fique en dubte.

Ombres en la gespa.

Les nostres trepitjades queden marcades en la gespa seca de final d'estiu de la universitat. Almenys el meu final d'estiu. Si mire enrere quasi ens puc veure fà poc més d'un any tirats en la gespa, sense cap preocupació; sense saber el que ens esperava. Amb un futur incert entre les mans, una història en els llavis, un sentiment en els ulls i els nostres cossos dos mons per explorar. O no em cal anar tan lluny; si gire el cap ens puc veure fà tan sols uns escassos minuts, bromejant sobre la gespa. Somiant junts tombats a la gespa. Abans de que fora l'hora de marxar.

El temps avança sense descans i sense cap tipus de pietat. No ens permet cap treva. I, la majoria de les vegades, tenim que anar competint amb el temps. Intentar arrancar-li hores, guanyar-li alguns minuts, arrabassar-li els segons. Per no oblidar que tenim que competir, a més, amb la distància. Almenys ens ha donat una xicoteta treva en forma de vacances d'estiu (cosa que és d'agrair) però sembla que es riu de nosaltres quan el nom del meu carrer és el nom de la ciutat on estudies i, el nom del carrer del teu pis a la ciutat on estudies és el nom del meu poble. De qualsevol manera la treva que ens ha donat ha servit per a complir aquella promesa sense paraules que vam fer a principis de l'estiu.

De sobte m'abraçes comprenent el que estic pensant. I, abraçat a tu, la meva mirada es desvia cap a la gespa. Ombres en la gespa, un lleu esborrany d'allò que havera pogut ser i, evidentment, no és. Erem com una parella de cucs de terra sota la gespa. Allí ens rèiem, parlàvem, apreníem l'un de l'altre, (ens) menjàvem... I, per què no dir-ho? Començarem a estimar-nos.

Ara ja no hi ha cap cuc sota la gespa i tan sols queden ombres. Però, si algun dia tire la tovallola, serà per a dutxar-nos junts.