La barca

I vaig agafar una barqueta menuda, molt menuda. Em vaig endinsar entre verds i blaus, sense mirar enrere, camí cap a allò que per a mí era desconegut. 

Vaig començar un llarg camí i em vaig trobar amb gent interessant, amb gent irritant, amb gent que m'empenyia a fer grans coses. Em vaig trobar amb tot tipus de barques durant el trajecte i amb tot tipus de gent. D'alguns vaig apendre moltíssim sobre el camí i els seus secrets durant llargues converses sota el sol i els estels, d'altres vaig apendre en una espècie de catarsi coses que no m'agradaven de la meva persona.

A la barqueta vaig plorar i riure. Vaig lluitar contra les inclemències del temps i del camí. Algunes vegades transportava gent i d'altres em deixava transportar. En ocasions mirava el meu aspecte reflectit sobre l'aigua i els records sortien com d'un espill. De tant en tant demanava que el camí fora fàcil i el viatge agradable i d'altres que simplement fera mal i em fera reaccionar. En no poques ocasions vaig tenir tentacions de deixar-me caure i enfonsar-me al fons d'aquell mar però sempre hi havia algú o algo que deia que s'anomenava vida i em feia flotar. 

I, en els moments de lucidesa, tenia la certesa de que en algún moment trobaria l'iceberg que em faria enfonsar-me. O, de que senzillament, estava sobre una barca en mitg del bosc.

Herència

Avui tinc un bloqueig. Podria semblar un bloqueig més de tants altres als que m'he tingut que enfrontar durant este curs. Però no.

Entre tantes i tantes lletres, gràfiques i taules que componen un TFG aplega un moment que és inevitable pensar en els agraïments que es solen ficar. Tutors, professors, familia, amics, companys... Jo tenia pensat ficar un simple "Para toda aquella gente estimulante o irritante que nos empuja a hacer grandes cosas o, simplemente, cosas." però era inevitable que aparegueres tu al meu cap.

I ha sigut dolorós, esguinçador i d'un sentiment tan humà que dol. Jo mai he tingut por a la meva mort però sí a la dels que m'envolten. Sí a la teva. Era conscient de que podia passar i les circumstàncies que t'envoltaven en aquells moments eren indicadors de que aplegava el moment, de que tenia que dir-te adéu. 

No vaig ser capaç de dir-te adéu. I, a dia d'avui, tampoc ho sóc. O almenys no ho era fins que una breu consciència m'ha colpejat.

Sóc el net d'un gran arbre que refrescava, donava ombra i va conseguir créixer a pesar de les circumstàncies. Sóc el fill d'una branca d'eixe arbre; una branca forta que ha conseguit resistir les pluges, vendavals, plagues i demés. Sóc un fruit de la llavor que vas sembrar.

Gràcies per totes aquelles històries, gràcies per compartir els teus pensaments amb mí, gràcies per ensenyar-me a alçar-me cada vegada que m'ensopegava i besava el sòl, gràcies per aquells berenars després de l'escola, gràcies per donar-me algú a qui intentar emular, gràcies per la calma que aportava la teva veu ronca, gràcies per ensenyar-me el valor del silenci, gràcies per ensenyar-me el valor de la paraula, gràcies per sembrar al meu cap d'infant inquietuts i valors... 

Gràcies per totes eixes coses que formen part de la teva herència. 

Abisme

Em va costar. Però, una vegada em vaig fer l'ànim, em vaig llençar al més profund dels abismes... Tal vegada no era del tot correcte però en eixe moment era el que més necessitava. 

I ara que note com m'enfonse poc a poc començe a tindre dubtes. Tal vegada l'aigua gèlida és la responsable d'obrir-me els ulls. O és això que anomenem maurar. Cap la possibilitat de que és un dany col·lateral de sentir-se trencat per culpa de reprimir totes eixes coses que havera cridat al buit. Perdre la convicció, la capacitat de transmetre i el teu centre.

Últimament el pensament de no poder més es repeteïx amb una freqüència sorprenent. És un pensament breu que dura fins a rebre una altra ona de l'abisme en el qual ara m'enfonse lentament. És com si la sacsejada que aquesta em provoca em murmurara a cau d'orella un "Tu pots, jo et faré esclatar." I és ahí quan pense que sóc afortunat d'haver trobat el abisme i haver-me llençat a ell. Que és genial, meravellós i tremendament oportú poder tancar els ulls i deixar-me dur, viure-ho en la meva pròpia carn en tant de limitar-me a imaginar-ho.

Perquè tenim la sort d'estar bojos i pensar que les coses són més divertides si són complicades, ens canvien per dins, són estranyes i mosseguen tan fort que fan mal. I per això, a pesar de que sé que en algún moment se m'inundaran els pulmons, pense permitir-ho i ja veuré si sóc capaç de buscar motius per a justificar-me. No obstant, una part de mí dessitja no ser capaç de fer-ho. Li llevaria tot l'encant.