BOOM!!

BOOM!! Em desperte sobresaltat. Durant un breu instant no sé on estic. No estic al meu llit. Estic al teu, gitat al teu costat després d'una nit fantàstica. BOOM!! De manera inconscient t'abrace per tal de protegir-te d'un soroll violent i fort que no atine a encertar d'on prové. BOOM!! Et despertes extranyada. Em mires interrogant. Els teus ulls em pregunten què és el que passa. BOOM!! Un altre soroll més violent que l'anterior. I també més a prop. BOOM!!

BOOM!! D'un salt surt del teu llit i et passe la teva roba mentre em fique la meva que encara estava tirada pel sòl després de la nostra particular guerra de la nit anterior. BOOM!! T'agafe de la mà, sortim de l'habitació i comencem a còrrer en sentit contrari al soroll. BOOM!! Correm sota la pluja durant la nostra frenètica carrera contra l'espai i el temps. BOOM!! Correm entre gent coneguda, esquivant-los. Semblen aliens a la pluja i al soroll de les explosions. BOOM!! Correm entre situacions que ens tallen el pas. Però continuem corrent i fugint de les explosions. Sense entendre perquè ens tallen el pas. BOOM!! Comencem a notar el cansanci d'aquesta extranya carrera contra algo que no volem que arribe. BOOM!! Cada vegada estàn més i més a prop. BOOM!! Tinc por però no ho dic. Intente no semblar nerviós. Semblar decidit. Semblar que en tot moment sé quina és la situació. Semblar que ho tinc dominat per a que no et preocupes. Però per dins estic tremolant de por. BOOM!!

Deixes de còrrer. Però no em soltes la mà. BOOM!! Em mires en silenci. Somrius de manera trista. BOOM!! M'abraces i em beses lentament. Per un instant les explosions es detenen. T'apartes. BOOM!! Em soltes la mà. BOOM!! Em fiques un dit als llavis. Demanant-me que no diga rés. No m'atrevisc a obrir la boca. Però sé que als meus ulls lliges un "Per què?" BOOM!! Em quede mirant-te i, de sobte, en tant d'estar al meu costat sembla que estigues molt lluny d'aquí. BOOM!! Un últim somriure. Desapareixes abans de que puga buscar en la teva mirada. BOOM!!

Em desperte de nou. Aquesta vegada al meu llit. Tot ha sigut un malson. Et busque al meu llit rastrejant-lo pam a pam amb les mans. No et trobe. Estic sol. Almenys tinc el consol de que sols ha sigut un malson. Però això no em lleva la por.

Una promesa d'estiu.

S'acosta l'estiu. Les terrasses que els bars munten al "Passeig" ho verifiquen. La gent que passeja esta nit de dissabte també ho confirma. L'ambient, els xiquets jugant en el parc, la gent asseguda en els bancs prenent gelats i granissats...

I tu i jo sopant en una terrassa de qualsevol baret. Tu i jo passejant agafats una nit de principis de Juny entre eixe ambient.  Tu i jo asseguts a un banc prenent un granissat. Tu rient. Jo fent-te pessigolles. Tu i jo besant-nos en qualsevol part de la ciutat. Tu i jo abraçant-nos. Tu i jo bromejant. Tu i jo parlant de tot el que podem fer este estiu. Tu envoirà als teus propis pensaments. Jo observant-te en silenci. Tu i jo parlant de la nostra història. Tu i jo preocupats sense dir-li rés a l'altre ja que l'estiu no sembla com esperàvem en un primer moment. Tu mirant-me. Jo perdut en els teus ulls. Tu i jo en el que sembla un previ del que serà este estiu.

Et dic adèu mentre puges al cotxe. No puc evitar-ho i obric la porta del copilot abans que te'n vages per a donar-te un últim bes. Amenaçe en ficar-me dins del maleter i sortir d'ell quan aplegues a casa per a dormir amb tu i que no pugues opossar-te. Veig com gires el carrer i te'n vas cap a ta casa. No puc evitar somriure pensant en l'estiu. En eixa promesa silenciosa d'estiu que, malgrat no haver-la expressada en veu alta, ens hem fet esta nit...

Tu mirant per la finestra. Jo aplegant a per tu. Tu i jo sobre la gespa de qualsevol parc dels que hi han per València. Tu prenent el sol. Jo ficant-te crema i admirant en silenci el teu cos. Tu provant com està l'aigua ficant el peu. Jo agafant-te al braç i entrant de colp en l'aigua. Tu i jo passejant compartint un got enorme de granissat de llimó. Jo buscant-nos. Tu trobant-nos. Jo sobre l'escenari. Tu escoltant-me. Jo mossegant-te. Tu dient-me "idiota". Tu i jo perduts entre els llençols del teu pis de La Plana. Tu dient-me adèu. Jo sabent que et tornaré a veure en breus. Tu i jo compartint una dutxa refrescant. Tu tocant. Jo escoltant-te. Tu i jo besant-nos en una platja per la nit. Tu triant quina pel·lícula veure. Jo fent el sopar. Tu i jo entrant al pis sense esperar a tancar la porta per a menjar-nos a besos. Tu tentant-me per a que fem la siesta junts. Jo intentant fer-me de rogar sense aconseguir-ho. Tu amb el cap plé de pardals. Jo somiant despert. Tu i jo rient per qualsevol motiu. Tu dormint mitg agafada al meu braç. Jo dormint abraçant-te per l'esquena. Tu i jo colpejant al Senyor Temps i la Senyora Distància per tal de veure'ns i traure un moment per a nosaltres. Tu i jo sense anar a cap lloc; però al mateix temps molt lluny de tot el demés. 

Aquest estiu sembla molt diferent de l'anterior. Ara tenim les nits. I, a més, ens hem fet una promesa.

La historia de Cristian (VI) - "Mi cuerpo como enemigo."

Cristian despertó de golpe. Unas potentes luces le cegaron. ¿Dónde estaba? Escuchaba los gritos ensordecedores de una multitud a su alrededor y una voz estruendosa que anunciaba a voz de grito algo que no lograba entender. Se llevo las manos a los ojos para proteger su vista de la luz y se dio cuenta de que llevaba puesto unos guantes de boxeo.  Estaba en un ring. Solo. Con unos guantes de boxeo y el típico pantalón de boxeo de un color verde grisáceo.

Estaba confuso. No recordaba nada. ¿Por qué estaba en un ring de boxeo? Aún no se había acostumbrado del todo a la intensidad de la luz que iluminaba el ring y los gritos de la gente le confundían aún más… Sí. Estaba en un estadio de boxeo, en el cuadrilátero. Rodeado por una multitud que gritaba palabras incomprensibles. Iluminado por potentes focos que alumbraban el ring de manera que todo lo que había fuera de él sólo eran formas, sombras.

De repente se hizo el silencio. Un foco auxiliar iluminó un extremo del estadio en el que había una figura humana. Estaba cubierta con un albornoz negro y andaba a paso lento hacía el cuadrilátero, de una manera tan calmada que resultaba provocadora.

La figura apartó las cuerdas y subió al ring. Levantó los brazos hacia el cielo con los puños cerrados y la multitud gritó. Cristian estaba desconcertado. Pero más desconcertado se quedó cuando la figura se quitó el albornoz y se vio a sí mismo…

Él sabía que era imposible. Pero no había ninguna duda. La otra persona que había encima del cuadrilátero era él. No exactamente iguales. El “otro” Cristian vestía unos pantalones negros con rayas azul eléctrico en uno de los lados. Parecía más agresivo. Tenía una ceja partida, los rasgos de la cara más afilados, barba de dos o tres semanas, el brazo izquierdo todo tatuado… Pero lo que más miedo le daba a Cristian del “otro” era su media sonrisa y su mirada. Era una mirada perdida, vacía.

De repente sonó el ring y el “otro” se abalanzó sobre él. Cristian recibió un puñetazo en la barriga que le hizo tambalearse. El “otro” Cristian volvió a golpear. Una vez. Y otra. Una y otra vez.  Cristian intentaba cubrirse con los brazos pero el “otro” no paraba de golpear. De izquierda a derecha. De derecha a izquierda. Cristian sólo podía resistir los golpes…

El “otro” se apartó. Le insultó. “Idiota. Gordo. Das asco. No haces nada bien. Estás solo. Y siempre estarás solo.” Le escupió. Se rió. Volvió a golpearle mientras no cesaba de repetirle “Idiota. Gordo. Das asco. No haces nada bien. Estás solo. Y siempre estarás solo.”

El “otro” Cristian lo acorraló contra las cuerdas. Seguía insultándole. “Mírate. Das pena. Te estoy golpeando y no haces nada para evitarlo. Eres idiota. Tienes a tu propio cuerpo como enemigo y no te das cuenta de ello. No puedes vencerlo.” Y le asestó otro golpe en la barriga que le hizo tambalearse y caer.

Cristian gritó. O era la multitud. O tal vez ambos. Escuchaba las risas del “otro” y una voz que empezaba a contar hasta 10. No podía más.  Cerró los ojos. Por fin lo entendió.

Se levantó cogiéndose de la cuerda y se lanzo contra el “otro”, contra él mismo, contra una parte de él que creyó que ya no existía. Y empezó a golpearle. “¿Quién me engañó? ¿Quién me metió en este juego? ¿Quién tiene toda la culpa de esto?”. Cada vez golpeaba más fuerte. Y más rápido. Sin dejar de preguntar.

“¿Quién me cambió el espejo?” gritó mientras atizaba un último golpe en la barriga a su contrincante y este se rompía en miles de trozos pequeños. Trozos de espejo…

Cristian se despertó sudado. Estaba en su cama, no en un ring de boxeo. Solo había sido una pesadilla. Fue al cuarto de baño para lavarse la cara y quitarse el sudor. Al mirarse en el espejo recordó que hace tiempo tuvo a su cuerpo como enemigo. Que tuvo que librar una batalla que parece que no acabe nunca.

Et declare la guerra.

Sí. Et declare la guerra. A tu. I solament a tu. No val cap amistat o aliança ja que no val que ningú ho faça per nosaltres. Per què et declare la guerra si t'estime?? Doncs per això mateix. Perquè t'estime.

Pot semblar una mica contradictori però no ho és. M'estic expossant completament a tu. I únicament a tu. Em fique davant de tu armat amb tot el que tinc. Em despulle davant de tu quedant-me tal i com sóc. El meu "jo" més íntim i sincer.

Exàcte. Ja no vaig a respectar el teu pacte ni les fronteres que estàn delimitades. Pense colpejar fort amb tot el que tinc en aquest assalt. Fica els teus sentits alerta i prepara't per al meu atac ja que no em canse d'escriure. Pense obrir foc sobre tu i disparar-te totes les paraules dolçes que he guardat durant este temps sobre i per a tu, llançar-te bombes en forma de cançons, plenar de la metralla que són aquelles coses que no m'atrevisc a dir-te a la cara, disparar el missil de la meva llengua amb un únic objectiu: tu. Pense construir una barricada al voltant del teu llit perquè ningú puga entrar i nosaltres no puguem eixir. Pense conquerir fins a l'últim pam de tota la geografia del teu cos i marcar-la amb besades. Pense aplegar on no ha aplegat ningú abans i sentar-me tranquilament al teu costat.

Em mires des del palau que és per a mi el teu llit. Somrius. Em desarmes completament. I comença el segón assalt en el qual tu em portes la davantera. M'acaricies fent que oblide completament atacar o defendre. Em beses, provocant així que qualsevol altra idea que no tinga que veure amb tu desaparega completament del meu cap. Em mossegues de manera suau provocant que el meu camp de visió es reduïsca a tu. Em quede esperant el gran impacte i esperant que em colpeges ben fort...

Ho fas. Però sorprenentment encara estic d'una peça. No perc el temps en iniciar un contratac; encara que primer em quede per uns segons encantat observant-te. Contrataque amb tonteries per tal de fer-te riure. Amb pessigolles per tal de provocar que baixes la guàrdia. I aquesta volta desplegue tota una bateria de fets, i no de paraules. Transforme totes les paraules que anteriorment he disparat sobre tu en accions. I em deixe portar...

Ha sigut una batalla molt dura que ha acabat en una petita treva que ens ha donat la oportunitat de mirar-nos sense dir cap paraula. Et recolzes sobre el meu pit i susurres algo que no acabe d'entendre. Em quede pensant en lo gran que és el món i en lo fràgil que em sembles en aquestos moments. En la teva capacitat de lliscar-te sobre mi com si estigueres feta de vent... I de cop a repent m'adone de que eres tu la que fas que no tinga cap tipus de por...

Em beses la galta i em dónes l'esquena fent que t'envolte amb els meus braços. És la senyal pactada els dos de que la guerra ha acabat. Ho entenc. Ara entenc que si guanye és senzillament solament perquè tu em deixes.

Crash

Llepa'm l'orella. Bessa'm el coll. Mossega'm el pit. Deixa't portar i perd la vergonya. Susurra'm dolçes paraules a cau d'orella. Crida ben fort. Travessa'm amb la mirada i mira allí on ningú s'havia atrevit a mirar abans. Abraça'm tan fort que em trenques en milions de petits trossos. I després pega tots eixos trossos amb carícies i besades...

Rebobibem el moment i tornem a prémer el botó del "start". Creem un bucle del qual no puga'm endevinar el final. Cremem la nit. Cremem el dia. Perdem-nos entre els nostres cossos, entre llençols.

Clava'm amb tanta força les ungles que escrigues sobre la meva esquena amb cicatrius el teu nom. Deixa'm escriure sobre la bellesa del teu cos nu els versos més sincers amb la punta de la meva llengua. Deixa'm perdre'm en la teua pell perquè després em trobes només tu. Deixa'm dormir al teu costat i dona'm el plaer de despertar-me abans que tu per a poder quedar-me una estona mirant com dorms. Pel simple plaer d'observar-te.

Imitem el que passa quan dos mons diferents xoquen.

Xoquem amb violència. Xoquem amb tendressa. Xoquem després amb urgència i que les nostres mans es perden cercant pell nua que acariciar. Xoquem de manera insegura. Xoquem amb seguritat i deixant-nos portar. Xoquem en la vida real. Xoquem en somnis. Xoquem per a després fundir-nos en un únic abraç de manera que no puga distingir entre el "jo" i el "tu"...

Per què?

On estàs? Et busque per tot arreu i no et trobe. On estàs? Et necessite i per molt que et cride no em respons. On estàs? Vull escoltar la teva veu ronca i pausada. On estàs? Et busque al teu racó a eixe silló on sempre t'asseies i el veig buit. On estàs? Vull que la teva mirada em faça sentir tranquil, relaxat, en pau amb mí mateix. On estàs? Et trobe a faltar. On estàs? Vull parlar amb una figura paterna que no em recrimine sense escoltar-me del tot. Vull parlar amb algú que m'entenga; que m'escolte incondicionalment. Vull parlar amb algú que, encara que no compartixca la meva forma de veure les coses no la recrimine, que la respete. Vull parlar en algú que crega amb mí, que per a motivar-me no li faça falta dir-me tot el que faig mal; si no que em faça confiar amb mi mateix i que crega que sóc capaç de fer les coses bé. Vull parlar amb algú que no vulga que siga perfecte, que vulga que siga jo mateix. Que em diga els meus defectes però que, al mateix temps, aprecie les meves virtuds.

No sé com sempre has sigut capaç de veure algo bò en tot el món. No sé com mai has pogut dir una paraula més alta que altra. No sé com has pogut estar sempre en qualsevol lloc. No sé com has pogut ser tan gran i tan humil al mateix temps. No sé com has pogut fer que sempre estaguera tranquil al teu costat. No sé com podies transmetre eixa seguritat, eixa força, eixa saviesa.

De vegades em pregunte com em veies tú a mí. Però ja no ho sabré mai. Recorde l'últim abraç que et vaig donar... Ja no podies tindret pràcticament en peu i vaig notar tots els ossos de la teva esquena, els teus ulls havien perdut gran part de la seva llum... Però així i tot eren com dos grans fars que almenys, a mí, m'il·luminaven.

De vegades m'enfade amb tú. I sóc el major egoista que pot haver-hi. M'enfade perquè te'n anares. M'enfade perquè no vaig poder abraçar-te una última vegada. M'enfade perquè ja no puc parlar amb tú totes les setmanes. M'enfade perquè et busque al teu lloc i no estàs. M'enfade perquè ja no vaig a escoltar les teves històries mai més. M'enfade perquè ja no puc escoltar la teva veu ronca animant-me. M'enfade perquè ja no pots escoltar-me. M'enfade perquè no sóc capaç de dir-te adèu... I després m'odie a mí mateix per enfadar-me amb tú.

El meu xicotet estel deu estar fos. O tal vegada es va fondre quan te'n anares tú.
 
PD: Adéu avi. T'estime.
PD2: No t'ho he dit mai però... Sempre he pensat que si conseguixc ser tan sols una quinta part del que vas ser tú hauré sigut un bon home.

Gespa humida (II)

Plovia. Així m'ho confirma el cel gris i plé de núvols al sortir de la biblioteca. Estire les cames i em fique a pegar un breu passeig. Com de sovint, el estar sentat tant de rato em fica dels nervis. Automàticament m'encenc un cigarret i pense en quan odies tú eixa costum meva encara que no m'ho digues.

I de sobte els meus pensaments que volen entre els núvols se'n van ben lluny d'aquí cap on estàs tú. Sospire i mire la gespa banyada i un muntó de records amb totes les seves sensacions m'envolta.

No puc evitar mirar la gespa humida. Tal vegada hi ha gent que es pensarà que tot açò va sorgir arrel d'un tonteig previ referent a uns apunts, d'un sopar que ja para lluny... Els dos sabem que s'equivoquen. Que va nàixer en aquesta mateixa gespa que estic jo mirant ara. Esta gespa que ha escoltat les nostres converses (tant les més íntimes susurrades a cau d'orella com aquelles més irrelevants), que ha abrigallat els nostres primers bessos, que ha presenciat el nostre avanç...

Damunt d'aquesta gespa hem parlat de gustos i aficions, d'experiències pasades, de la nostra història individual, d'anhels, de amistats pasades i presents, de somnis, de sentiments... Sobre aquesta gespa ens hem conegut i açò ha anat prenent forma del que és avuí en dia.

Sobre esta gespa ens hem tombat i he anat coneguent la teva forma de ser i de pensar, he aprés a apreciar cada detall de tú, he començat a recòrrer el teu cos i m'he perdut en els teus ulls més d'una vegada... Sobre esta gespa t'he adorat en silenci mentre tú tenies la mirada perduda pensant en les teves coses i jo em limitava a mirar dins dels teus ulls i perdrem en ells. Sobre esta gespa vaig descobrir que t'estime...

Apure l'última calaeta del cigarret i el tire. La gespa està humida i no puc sentar-me. Però tampoc importa. No estàs tú per a tombar-me i recolzar-me sobre les teves cames o el teu pit. No estàs tú per a abraçar-te o acariciar-te el pèl mentre parlem. La gespa de sobte ja no em sembla del mateix color que tenia un any enrere.

Trobe a faltar eixa gespa. I m'encantaria compartir un altre moment sobre ella amb tú encara que fora per tan sols una mil·lèsima de segón. Pintar la gespa per un moment del color que m'agrada recordar.