Hauràs de disculpar-me

Hauràs de disculpar-me. A mí i a la meva mania d'agrair-te la cosa més menuda. A la manera d'aprofitar qualsevol excusa per a establir conversa i, amb sort, conèixer una miqueta més de la teva història.

Hauràs de disculpar-me per alegrar-me de que em digues estúpid i de caminar al teu costat amb peus de plom. Per no saber massa bé com actuar. També et dec demanar disculpes per tindre por i per mossegar-me la llengua. Tal vegada allò que em fa por sóc jo. 

Hauràs de disculpar-me per la meva curiositat. Per no imaginar el que amagues baix de la roba però sí allò que amagues al raconet més profund i privat de tu mateixa. I per voler trobar-ho com si fos una mena de cerca del tresor, donant-li la importància que es mereix. Que és molta. Per voler trobat-te allí i dir-te "Vinga! Anem a veure l'exterior. T'acompanye." Hauràs de disculpar-me ja que tot açò sembla complicar les coses molt més del que jo havera desitjat per a tu.

I, finalment, hauràs de disculpar-me per açò i més però sobretot per no complir allò d'evitar les disculpes de peu de plom.

Novembre

"Fou un fred i trist novembre en la tardor del nostre plor."

Un any més i de manera inevitable el calendari ha perdut els seus fulls. Un any més aquestes dates em recorden amb força certes coses que em fan tremolar.

Si em remonte uns quants anys enrere, quan encara era sols un xiquet, puc recordar un dia de molta pluja. De no saber massa bé el que estava passant. De sentir-me perdut i no saber massa bé com actuar. De la meva germana amb poc més d'un anyet sentada al sofà a casa dels meus avis i xarrant-me. I segurament podria recordar el soroll de la pluja d'aquell dia.

Si avance pels raconets de la meva memòria fins a temps no tan llunyans puc recordar l'últim abraç que li vaig donar al meu avi. L'última volta que vaig escoltar la seva veu per telèfon. I després el silenci i una pregunta: "exactament què està passant?".

I avuí els records del fred i trist novembre (tot i que no està siguent un novembre massa fred però aquells sí que ho foren) m'han colpejat amb força amb forma de llàgrimes i amb una sensació de profund silenci. D'estar envoltat del no-res.