Fa uns dies vaig tenir un somni. Un somni trist, terrible, gris, aterridor. No l'he pogut recordar tot però... Semblava tan nítid i tan real...
Una vegada més estàvem a aquella andana de tren. Aquella andana perduda entre dos pobles. Aquella andana que havia vist més despedides que reencontres. Aquella andana que tantes paraules havia escoltat i on altres tantes no s'havien dit. Almenys no amb la veu.
I aquesta vegada tornava a ser per una despedida, com quasi totes les vesprades de diumenge. Els dos estàvem en silenci. Ens miràvem amb els ulls tristos. Aquella maleïda andana es menjava totes les nostres paraules. I feia mal.
Observaves amb la mirada perduda la petita pantalla on apareixen reflectits els horaris del tren. Jo t'observava a tu. I no entenia rés de rés. De sobte et giraves cara a mi i em deies que el teu tren era a punt de passar. Ens abraçavem amb una força inusual mentre dues llàgrimes eixien dels meus ulls sense demanar-me permís. Et besava. Et deia "t'estime" a cau d'orella. Però tu no em responies ni el bes ni la paraula. En lloc de tornar-me el bes creuaves a l'altra banda amb l'instrument penjat a l'esquena i arrossegant la maleta amb una mà.
El tren feu la seva parada i començà a pujar gent que jo ja coneixia d'abans. Amics d'infància que feia molt que no veia, companys d'universitat que van acabar canviant-se de carrera i d'universitat, gent que m'havia marcat encara que el seu pas per la meva vida fou breu i fugaç, els meus difuns avis agafats del braç... T'aturaves davant del tren i, allí, a l'altra banda de l'andana, et quedaves mirant-me. Intentaves dir-me algo sense paraules però jo, una vegada més, no entenia. De sobte, l'estrident megafonia pròpia de les estacions anunciava la marxa del teu tren amb unes paraules que semblaven disparades a frec de roba contra el meu pit: <<El tren destinaciò a "Molt Lluny d'Aquí" situat a l'andana "Adèu" està a punt d'efectuar la seva sortida. Aquest tren és tan sols d'anada.>> Amb una última mirada trista carregada de significat pujaves al tren i jo observava sense poder fer rés com aquest s'allunyava lentament de l'andana...
I jo, en una andana totalment deserta, comprenia. I jo, en un món de color de gris, susurrava un t'estime que s'emportava el vent...
Però no tinc por. No em preocupa aquest estrany malson. Si m'havera despertat al teu costat just després del somni m'haveres donat un abraç per a dir-me que no te n'has anat.
Perquè tu i jo hem conquerit els continents situats als nostres respectius llits. Perquè ens hem declarat la guerra i els dos hem sigut vencedors. Perquè sobre la gespa d'una universitat començà a escriure's aquesta història. Perquè mai canviarà la forma com ens vam tocar per primera vegada. Perquè sempre que podem intentem trencar una mica el karma. Perquè compartim minuts que apenes sembles un instant, però també dies que semblen eternitats. Perquè al contrari del que canten els "Manel" tu i jo sí que ens hem banyat junts al mar. Perquè estem sobrevivint, junts, a tot açò. Perquè em cremes poc a poc mantenint viva la flama que dona calor. Perquè som un però som tres: "tu", al "jo" i "nosaltres". Perquè no poques han sigut les vegades que se'ns ha escapat alguna llagrimeta. I moltes altres les que volent plorar ens hem fet riure.
I perquè tots els motius d'abans són tan sols una excusa per a demostrar que desvarie i per a dir-te una vegada més que t'estime. De manera incondicional. I si tu em dius que tot anirà bé, jo no ho fique en dubte.
