Les nostres trepitjades queden marcades en la gespa seca de final d'estiu de la universitat. Almenys el meu final d'estiu. Si mire enrere quasi ens puc veure fà poc més d'un any tirats en la gespa, sense cap preocupació; sense saber el que ens esperava. Amb un futur incert entre les mans, una història en els llavis, un sentiment en els ulls i els nostres cossos dos mons per explorar. O no em cal anar tan lluny; si gire el cap ens puc veure fà tan sols uns escassos minuts, bromejant sobre la gespa. Somiant junts tombats a la gespa. Abans de que fora l'hora de marxar.
El temps avança sense descans i sense cap tipus de pietat. No ens permet cap treva. I, la majoria de les vegades, tenim que anar competint amb el temps. Intentar arrancar-li hores, guanyar-li alguns minuts, arrabassar-li els segons. Per no oblidar que tenim que competir, a més, amb la distància. Almenys ens ha donat una xicoteta treva en forma de vacances d'estiu (cosa que és d'agrair) però sembla que es riu de nosaltres quan el nom del meu carrer és el nom de la ciutat on estudies i, el nom del carrer del teu pis a la ciutat on estudies és el nom del meu poble. De qualsevol manera la treva que ens ha donat ha servit per a complir aquella promesa sense paraules que vam fer a principis de l'estiu.
De sobte m'abraçes comprenent el que estic pensant. I, abraçat a tu, la meva mirada es desvia cap a la gespa. Ombres en la gespa, un lleu esborrany d'allò que havera pogut ser i, evidentment, no és. Erem com una parella de cucs de terra sota la gespa. Allí ens rèiem, parlàvem, apreníem l'un de l'altre, (ens) menjàvem... I, per què no dir-ho? Començarem a estimar-nos.
Ara ja no hi ha cap cuc sota la gespa i tan sols queden ombres. Però, si algun dia tire la tovallola, serà per a dutxar-nos junts.
